La bandera del Palau

Bar­to­lomé Barba arribà a Bar­ce­lona el 5 d’agost. Un mes després, feia unes decla­ra­ci­ons al set­ma­nari Des­tino, del qual amb la victòria ali­ada havia des­a­pa­re­gut el subtítol Política de Uni­dad i el bust de la senyora que saluda amb el braç alçat dels falan­gis­tes. El peri­o­dista li pre­gun­tava: «¿Es cierto que existe el pro­blema catalán?». I el nou gover­na­dor con­tes­tava: «No veo que exista el pro­blema catalán». I a con­ti­nu­ació s’espla­iava repe­tint els tòpics sobre «regi­o­na­lismo bien enten­dido».

Fer aquesta armació en aque­lla Bar­ce­lona on es patia l’intent fran­quista de geno­cidi cul­tu­ral con­tra Cata­lu­nya, en què era abso­lu­ta­ment pro­hi­bit l’ús de la llen­gua pròpia del país fora de l’àmbit pri­vat i fami­liar, era cer­ta­ment una pro­vo­cació del tot into­le­ra­ble, que exi­gia una con­testa pública con­tun­dent.

Com a res­pon­sa­ble que jo era del grup d’acció del FUC-GNR vaig par­lar amb el seu cap, l’exes­tu­di­ant de medi­cina Oriol Domènec i Lla­va­llol, de la neces­si­tat de fer un cop que obtingués un fort ressò, com a con­testa de la pro­vo­cació del gover­na­dor civil. Hi estigué total­ment d’acord. Exa­minàrem les carac­terísti­ques que havia de tenir i acordàrem que després d’estu­diar-ho amb els seus com­panys ens tor­naríem a reu­nir per deci­dir quina seria la nos­tra acció.

Jo era un habi­tual dels con­certs que orga­nit­zava la Cul­tu­ral, és a dir, l’Asso­ci­ació de Cul­tura Musi­cal (?), de la qual era soci. En un dels pri­mers con­certs de la tem­po­rada, des del galli­ner, em vaig ado­nar que al cen­tre del sos­tre del Palau, allà on era la gran llu­erna mul­ti­co­lor, sem­blava que exis­tien uns forats, que després vaig saber que eren per col·locar les cor­des que havien d’aguan­tar les pla­ta­for­mes per fer la neteja d’aquesta llu­erna. I de sobte se’m va acu­dir que per un d’aquells forats podia bai­xar una ban­dera cata­lana... En un con­cert següent vaig com­pro­var des del pati de buta­ques l’existència d’aquells forats. Exis­tien. Era doncs pos­si­ble que durant la cele­bració del con­cert inau­gu­ral de l’Orques­tra Muni­ci­pal de Bar­ce­lona, al qual amb tota segu­re­tat assis­ti­ria el gover­na­dor civil, baixés una gran ban­dera cata­lana que dugués l’afe­gitó d’un gran pen­joll en què fos ins­crit «No hay pro­blema catalán. Barba». La idea de rea­lit­zar l’acció de pro­testa al Palau de la Música Cata­lana em semblà magnífica, car la situ­ació jurídica en què es tro­bava l’asso­ci­ació pro­pietària del «Palau» era una mos­tra palesa de l’existència del «pro­blema catalán». Mal­grat que duia més de sis anys des de l’ocu­pació de Bar­ce­lona per les tro­pes fran­quis­tes, el govern de Franco encara man­te­nia la pro­hi­bició de l’actu­ació legal de l’Orfeó Català, la qual havia estat sus­pesa en entrar aque­lles tro­pes. Més encara: del nom de Palau de la Música Cata­lana, l’auto­ri­tat fran­quista n’havia supri­mit el mot «cata­lana» i de l’edi­fici, com ja he dit, n’havien estat supri­mits total­ment la senyera i tot el que fos signe de cata­la­ni­tat.

Vàrem assis­tir, doncs, en el pri­mer con­cert cele­brat al Palau des del galli­ner. Ima­gi­nar-nos la ban­dera des­pen­jada ens emo­cionà. Al des­cans sortírem a la petita eixida que exis­tia a l’entrada gene­ral, a cel obert, on sor­tia a fumar un cigar­ret durant el des­cans. Observàrem que hi havia una porta tan­cada que donava a l’últim pis, al que serien les gol­fes del Palau, és a dir, al mateix nivell de la llu­erna. En prin­cipi, doncs, era pos­si­ble l’ope­ració. En els pròxims con­certs Domènec amb els seus com­panys, apro­fi­tant els des­can­sos dels con­certs, sor­ti­ren a aque­lla eixida.

El dia 9 de novem­bre s’inau­gurà la tem­po­rada de con­certs de l’Orques­tra Muni­ci­pal de Bar­ce­lona, diri­gida pel mes­tre Toldrà. Com havia supo­sat, el gover­na­dor civil, Barba Hernández, assistí a aquest con­cert. L’ocasió no podia ser millor per con­tes­tar la seva pro­vo­cació. Jo havia dema­nat a uns caps de les nos­tres «cin­que­nes» del Front Uni­ver­si­tari de Cata­lu­nya, que calia que ells i els seus com­panys assis­tis­sin a aquell con­cert, situ­ant-se al pis de l’entrada gene­ral, amb la con­signa d’arren­car amb forts i seguits aplau­di­ments quan s’esde­vin­dria un fet que sabrien quin era en el seu moment. Jo, per la meva banda, em vaig situar al pati de buta­ques, amb alguns altres com­panys dis­per­sats entre els ren­gles de buta­ques, amb la mateixa con­signa.

Tal com havíem que­dat amb l’Oriol Domènec, aca­bat el con­cert ens vàrem tro­bar per tal d’infor­mar-nos de com havia anat la tota­li­tat de l’ope­ració. Tot havia anat per­fec­ta­ment, lle­vat aque­lla metxa que en no encen­dre’s bé, no havia cre­mat els cor­dills que man­te­nien ple­gada la ban­dera per tal que pogués des­lliçar-se pel forat de la llu­erna i des­ple­gar-se sobre la sala. Sor­to­sa­ment cap dels com­panys que havien par­ti­ci­pat en l’ope­ració, tant els exe­cu­tors com els que arran­ca­ren els aplau­di­ments, havia estat detin­gut. El vaig feli­ci­tar cor­di­al­ment amb el prec que fes exten­siva la feli­ci­tació a tots els com­panys. Ens aco­miadàrem feliços. Després, vaig aga­far el tram­via a la plaça Urqui­na­ona-Tra­fal­gar que em duria a casa, a Sant Andreu, a dor­mir.

El fet produí un gran impacte.

Un fet que tingué una gran reper­cussió, com ho palesa que el gover­na­dor civil imposés la multa de 10.000 pes­se­tes, un import molt impor­tant a l’època, però sense que la premsa pogués dir per què era impo­sada la multa.

L’endemà del fet, la BBC de Lon­dres donava la notícia de la posada de la ban­dera.

També l’endemà, dia 10, una nota del Front Uni­ver­si­tari de Cata­lu­nya, adhe­rit als GNR, adreçava una carta al cònsol de la Gran Bre­ta­nya a Bar­ce­lona, en què l’infor­mava deta­lla­da­ment del fet i mani­fes­tava la seva pro­testa per la impo­sició de la multa de 10.000 pes­se­tes als pro­pi­e­ta­ris del Palau de la Música. La carta anava sig­nada per un dels meus pseudònims: Riells, pre­si­dent del Front Uni­ver­si­tari de Cata­lu­nya.

Molts anys després d’aquesta col·locació de la ban­dera del Palau, vaig poder lle­gir el pri­mer volum de l’interes­santíssim diari de Mau­rici Ser­ra­hima, Del pas­sat quan era pre­sent, notícies i comen­ta­ris que en aque­lla època del fet no vaig arri­bar a conèixer. En l’ano­tació cor­res­po­nent al mateix dia 9 de novem­bre escri­via: «A l’hora de ple­gar (del des­patx) han vin­gut en Benet i la Maria Mont­ser­rat Martí, que en por­ten alguna de cap: l’apa­rició d’una ban­dera cata­lana al Palau de la Música». Era cert: no recordo exac­ta­ment per quina qüestió. A l’ano­tació del següent dia 17, Ser­ra­hima explica que aquest dia després de sopar va rebre a casa seva la visita del comú amic Gue­rau de Cho­pi­tea. Escriu: «Vam comen­tar també el fet de la ban­dera que va aparèixer al Palau de la Música. Diu que un dels poli­cies va dir als de la junta de l’Orfeó, que s’excu­sa­ven: “No se apu­ren, no hay nada que hacer: esa ban­de­rita bajará cual­quier día por la chi­me­nea del gober­na­dor». Cer­ta­ment no es podia fer un elogi major de l’encert que era la pen­jada de ban­de­res feta per la gent del nos­tre grup FUC-GNR i dels com­panys del Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya i de par­lar de la ban­dera i expli­cava. Escri­via que després de sopar havia anat, amb la seva muller, a casa de Josep M. de Sagarra, a fer una estona de tertúlia. En la con­versa sortí igual­ment el tema de la ban­dera. Sagarra va con­tar que feia uns dies que havia sopat a Mont­ser­rat amb l’abat Escarré i els pin­tors Josep M. Sert i Pere Pruna i el doc­tor Soler i Roig. Varen comen­tar també el fet de la col·locació de la ban­dera. Segons Sagarra, «l’abat no es mos­trava d’acord amb l’apa­rició de la ban­dera ni amb els aplau­di­ments. Quan ell (Sagarra) ho va defen­sar, l’abat va pre­gun­tar “Per què ser­veix?” i ell va armar “Perquè recor­dem de tant en tant el nos­tre deure”. L’abat ales­ho­res li va dir “Vostè és un dels pocs homes que, de vega­des, m’arri­ben fins a la consciència”». Excel·lent res­posta, la de Josep M. de Sagarra. Sense saber-ho feia pre­sent un dels objec­tius que nosal­tres per­seguíem d’acon­se­guir en col·locar aque­lles ban­de­res: recor­dar a tots els cata­lans que la nos­tra nació, a des­pit de tot, encara era viva i que, per tant, neces­si­tava que tots complíssim amb el nos­tre deure envers ella per tal d’asse­gu­rar el seu Redreçament, i, als fran­quis­tes, que el «pro­blema catalán», mal­grat la victòria mili­tar, con­ti­nu­ava exis­tint.

Com era habi­tual i li cor­res­po­nia, Oriol Domènec em va faci­li­tar la nota de des­pe­ses cau­sa­des per l’ope­ració del Palau. Segons l’ori­gi­nal que con­servo en el meu arxiu era la següent:

Acció del 9 de novem­bre

Impressió de pas­quins 40 pes­se­tes

Com­pra de tipus d’impremta 30 pes­se­tes

Cor­dill de pes­car 10 pes­se­tes

Met­xes 8 pes­se­tes

Ros­si­nyol 5 pes­se­tes

Claus fal­ses 5 pes­se­tes

Paper groc per als pas­quins 12 pes­se­tes

Entra­des Palau de la Música (reco­nei­xe­ment) 10 pes­se­tes

Taxis al Palau (dia de l’acció) 6 pes­se­tes

Entra­des al Palau (dia de l’acció) 15 pes­se­tes

Total 141 pes­se­tes

En la mateixa nota s’incloïen les des­pe­ses d’acci­ons ante­ri­ors pen­dents, en part de paga­ment. Com a curi­o­si­tat les trans­cric a con­ti­nu­ació.

Acció dia 11 de setem­bre

1 pot de pin­tura ver­me­lla 5 pes­se­tes

Pin­zells 6 pes­se­tes

Total 11 pes­se­tes

Acció dia 5 d’octu­bre

1 pot de pin­tura negra 5 pes­se­tes

Metxa 8 pes­se­tes

Ble blanc 7 pes­se­tes

Metxa sofrada 8 pes­se­tes

Coet i pólvora 25 pes­se­tes

Cor­dill de pes­car 10 pes­se­tes

Cor­dill grui­xut 7 pes­se­tes

Viat­ges a Sant Joan 7 pes­se­tes

Total 80 pes­se­tes

Impressió de segells

Tala­drar el paper per als segells 6 pes­se­tes

Impressió dels segells i import paper 275 pes­se­tes

Fèlix Millet i Maris­tany del qual, com sabem, jo era secre­tari par­ti­cu­lar i que tenia un alt càrrec a la Junta de l’Orfeó Català, em parlà natu­ral­ment de la ban­dera col·locada al Palau i de l’impacte que havia cau­sat. I natu­ral­ment de la sanció de 10.000 pes­se­tes que el gover­na­dor civil Barba havia impo­sat a l’Orfeó, pro­pi­e­tat del Palau. Em va dir que ell havia ofert a l’enti­tat faci­li­tar pagar l’import de la multa, si era neces­sari, la qual cosa em sem­bla que final­ment no va ser. I no pogué d’estar-se de dir-me que supo­sava que jo conei­xia els autors del fet. No vaig pas ama­gar-li quina era la meva res­pon­sa­bi­li­tat en l’acció, alhora que li expli­cava la cura que havíem posat en fer-la perquè quedés clar que ningú de l’Orfeó tenia cap relació amb l’acció.