Quan el videojoc és art

El 2013 va arri­bar a PlayS­ta­tion 3 The Last of Us, un vide­o­joc sense pre­ce­dents que ens situ­ava en un apo­calíptic futur pro­per devas­tat per un virus. La desen­vo­lu­pa­dora Naughty Dog , cone­guda per tots els juga­dors, ens ofe­ria el que pos­si­ble­ment va ser el millor vide­o­joc de la pas­sada gene­ració de con­so­les. Set anys després arriba la seqüela, The Last of Us II, el joc més espe­rat de la recta final de PlayS­ta­tion 4 i un avançament del que ens ofe­rirà la pro­pera PlayS­ta­tion 5. Sens dubte, no només des­taca pel seu insu­pe­ra­ble apar­tat gràfic, sinó que dis­posa d’un dels millors guions que s’ha vist en un vide­o­joc. Una història que bar­reja ven­jança, amor i odi i també les con­tra­dic­ci­ons inhe­rents a l’ésser humà. De les con­seqüències dels actes que rea­lit­zem i de com ges­ti­o­nem la pèrdua. Perquè hi ha vega­des que, tot i la lògica de les nos­tres acci­ons, podem caure en con­tra­dic­ci­ons morals i per­ju­di­car greu­ment els qui ens envol­ten.

El joc con­ti­nua allà on ens van dei­xar els seus pro­ta­go­nis­tes, Joel i Ellie. Els pri­mers minuts de la seqüela resu­mei­xen els esde­ve­ni­ments del final de The Last of Us, i els deu minuts següents ens posen al dia sobre com ha can­viat la vida dels nos­tres herois uns mesos després de fina­lit­zar la seva pri­mera aven­tura. Poc després, un nou salt tem­po­ral ens situa cinc anys després, quan la petita Ellie ja és una dona i el futur no ha millo­rat en abso­lut. Halley Gross, direc­tora nar­ra­tiva d’aquest lliu­ra­ment, defi­neix Ellie com “el per­so­natge més com­plex que he vist mai en un vide­o­joc”. I no exa­gera gens ni mica. Té tots els mati­sos que pugui tenir una per­sona o inter­pre­tar un actor, però amb la diferència que està cre­ada digi­tal­ment. El joc bus­seja en les misèries huma­nes com mai s’havia fet abans. El seu pro­ta­go­nista no sem­pre actuarà de la manera més ètica pos­si­ble. Fins i tot les bones inten­ci­ons ama­guen acci­ons egois­tes pròpies de tot ésser humà. Aquí no hi ha bons o dolents amb els quals iden­ti­fi­car-se, sinó una rea­li­tat en què l’ètica queda oculta rere els desit­jos de super­vivència de l’heroïna. Quan és l’amor el que els mou, hi ha molt més que el que es veu a sim­ple vista. És en una situ­ació extrema que la culpa, l’odi i la ven­jança mos­tren el pit­jor de l’ésser humà. I ho fa sense jus­ti­fi­car els seus actes i sense ama­gar o edul­co­rar res a l’espec­ta­dor. Un joc que sap com impli­car-te emo­ci­o­nal­ment.