“El Grec no es ”

Dilluns a la tarda al voltant de l’escenari de la sala MAC del Mercat de les Flors. L’actor i director Jon Català menja ametlles, despreocupadament, deixa les closques pel linòleum. Una planxa apareix en un marge amb una indicació ben clara: “El Grec no es xapa.” Tot seguit, l’actor treu un dipòsit i s’unta les mans amb gel i el fa circular per tota la ronda d’espectadors. Els artistes que presenten un fragment de 5.100 m/s dins del cicle Grec. No podran ser a la manifestació que, per just una hora després, està convocada davant les escales del Grec, però deixen clara la seva adhesió. La revinclada política (entre l’Ajuntament i la Generalitat) per un pas en fals del Procicat ha apel·lat a una sortida al carrer i a les xarxes. en bloc, de la cultura (no només la de les arts en viu i el cinema, sortosament). El Grec del 1976 el van aixecar els actors i els directors, quasi de forma assembleària. Aquest cop, al 2020, l’ha defensat i protegit el sector (artístic i empresarial). Entre els centenars de persones que van tallar el carrer davant del Grec i procurant mantenir distància de seguretat hi havia una amalgama d’actors de molt variada gamma. Des de la directora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo, i l’exdirector del Grec Ramon Simó, a intèrprets que sovintegen sales petites. Del camp de la dramatúrgia i direcció com Alícia Gorina, Jordi Prat i Coll, Pep Pla, Carla Rovira, Pablo Ley. Entre molts des que passaven i clamaven “la cultura és segura” mentre no començava el seu espectacle del festival. També cotxes pitant, còmplices. No hi havia cap presència del Grec oficial per desmarcar-se d’una manifestació que agraïen però no havien convocat. La pressió dels empresaris es va deixar sentir als despatxos i a les xarxes. Potser no hi ha un lobby uniforme, però sí que hi ha una determinació a posar línies vermelles i anar recuperant camp perdut, metre a metre. Hi ha molt a recuperar (ja és casualitat que la peça de Joan Català es tituli 5.100 m/s.

Núria Guiu explicava en la roda de premsa d’ahir que, quan va anar dilluns al matí al CCCB (conscient que no es podia estrenar), es va trobar tècnics treballant. Creia que desmuntaven. Li van dir que no, que ells muntaven fins que no hi hagués algú que els ho impedís. Aquesta era l’actitud. També Cesc Casadesús, director del Grec, reconeixia sorpresa en veure que dilluns a la nit el públic havia assistit al teatre, quan feia un parell d’hores que, aparentment, s’havia resolt el conflicte. La cultura és segura i hi ha ganes de donar-li empenta, deia satisfet.

Joan Català presentarà el seu 5.100 m/s al Mercat de les Flors la temporada vinent. Però el que va ensenyar dilluns ja era molt suggeridor. En mitja hora ensenyava el perímetre del metall; pràcticament ni el tocaven. Però es percep la mateixa sensibilitat que els seus dos anteriors muntatges: Pelat(a partir d’un tronc pelat) i Menar (amb unes cordes). Ara vol treballar el ferro, que és l’ofici de la família, i per això hi ha l’enclusa omnipresent i les planxes. Una barra d’uns cinc metres serveix per fer equilibris i sobretot jugar amb la frontera i el límit. La sonoritat es desplega principalment en directe microfonant peces de ferro. Molt de ferro, però, en canvi, molt més aire. Com amb el Grec, una amenaça de pes ha catapultat l’entusiasme per la cultura.