Buñuel es pon

Marcos Morau recupera els apunts de la coreografia Le Surréalisme au service de la révolution (2016), inspirat en l’univers de Luis Buñuel, i el rellegeix amb els cossos de La Veronal. Sonoma s’estrena a la Sala Oval del MNAC i en l’hora de capvespre (21 h) per anar encadenant el món obscur i de tambors de Calanda amb el crepuscle, el moment dels somnis, la icona de tot surrealisme. L’obra s’estrena avui i només estarà en cartell fins diumenge (quan es farà una matinal, a les 12 h).

Nou ballarines combatran amb la immensitat de la Sala Oval amb una peça que es caracteritza per mantenir el to coral (tot i l’habilitat de Morau en desgranar el seu treball en duets i trios). Serà un repte veure fins a quin punt podran dialogar amb els fons de la revolució i l’anarquisme que hi ha a la col·leció del MNAC). Com la majoria d’estrenes del Grec, arriba amb la urgència que ha permès bastir un diàleg les conseqüències de la Covid-19. Morau pretén preguntar-se “què fem aquí, a què hem vingut” després de la morada distòpica de Pasionaria (2018).

El coreògraf s’inspira en el món de contrastos de la filmografia de Buñuel, que hi va relacionar les imatges religioses i costumistes aragoneses amb el món sofisticat de París. Ja són uns referents que va utilitzar la companyia en una peça a la plaça dels Àlbers de Fira Tàrrega 2011 (Pájaros muertos), que partia de l’univers pictòric de Picasso. Realment, són dos personatges de vides compromeses paral·leles. Morau preveu introduir tambors en l’obra, tot i patir per la possible reverberació acústica de la Sala Oval. Els tambors de Calanda són una catarsi col·lectiva que coincideix amb les Falles, recorda Morau, valencià que es va formar a l’Institut del Teatre. Afrontar reptes en espais no convencionals, lluny d’espantar-lo, li desperta ganes de descobrir.