“Els artistes ens hem d’habituar a una vida fangosa”

Estic bé, crec que com tot­hom, encara patint emo­ci­o­nal­ment la situ­ació que vivim en aquests moments. A nivell pro­fes­si­o­nal, aquest any havia de ser bas­tant intens, perquè havia de mos­trar el que he anat tre­ba­llant després de l’expo­sició que vaig fer al Museu Reina Sofía, el 2017. Una de les coses que em feia més il·lusió era el comis­sa­riat d’una expo­sició d’escul­tura del segle XX i XXI a la Fun­dació Joan Miró, pre­vista a l’octu­bre, que de moment s’ha ajor­nat. Entenc per­fec­ta­ment la situ­ació de la fun­dació, que és crítica. Per això pre­fe­reixo no pen­sar-hi: si no surt amb aquest for­mat sor­tirà amb un altre: una con­ferència, una publi­cació…

Sí. Però això no és relle­vant: ho és que el teu cap vagi fun­ci­o­nant. I jo tinc les idees clares. Penso que estem en un moment molt interes­sant en l’àmbit de l’art con­tem­po­rani, també perquè és un moment de fra­gi­li­tat extrema. En certa manera ha dei­xat de tenir poder. Ha per­dut presència. I quan dei­xes de tenir poder t’has de situar a l’altra banda, és a dir, mar­xar cap a la resistència. T’igno­ren? Doncs tre­ba­lles amb més lli­ber­tat. Les noves tec­no­lo­gies han afec­tat molt l’art: li han pres l’hege­mo­nia de la imatge. De fet, crec que estem en una fase social d’addicció cog­ni­tiva que fa incapaç la gene­ració d’un pen­sa­ment mínima­ment crític i dis­cur­siu. Ara l’art ha de dedi­car les ener­gies a inves­ti­gar una altra sèrie de qüesti­ons: per exem­ple, com visu­a­lit­zar i regis­trar allò que no té cabuda en aques­tes imat­ges hegemòniques, i iden­ti­fi­car el que volen tapar. Hi ha un canvi de para­digma impor­tant en l’art des de fa uns anys. Pot­ser no tindrà molt públic, no serà sexy, serà més soter­rat. I s’haurà d’intro­duir en altres àmbits per sor­tir dels este­re­o­tips. L’art sem­pre va enda­vant quan s’expan­deix en altres ter­ri­to­ris. En el meu cas, aquest àmbit és l’arqui­tec­tura o el llen­guatge. Per això em pre­o­cupa poc fer expo­si­ci­ons. No sé fins a quin punt en les expo­si­ci­ons és on acaba una inves­ti­gació. O no sem­pre ha de ser així. Vas anar a Arco?

Jo sí. Poc més d’un mes després, quan va escla­tar la Covid-19, em vaig ado­nar, fent repàs, que mol­tes de les peces que hi vaig veure no aguan­ta­rien tot el que ha pas­sat.

Es notava que mol­tes obres s’havien fet per ven­dre. For­mal­ment i tècni­ca­ment, impe­ca­bles. Jo en part també hi he par­ti­ci­pat d’això; també he fet obres més comer­ci­als, o més visu­als. No en renego. En el fons m’agra­da­ria viure d’anar venent les meves peces i no haver de depen­dre d’una ins­ti­tució. Pre­fe­reixo mil cops que algú em com­pri una obra que no haver de dema­nar diners a les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques. Fins ara ho he acon­se­guit bas­tant, de ser autònom, però sé que això cada vegada serà més difícil. Arco em va fer pen­sar en la dua­li­tat Pablo Gar­ga­llo i Julio González. Gar­ga­llo, amb les seves obres tan poli­des i fines, del gust art déco i burgès, i González, que les feia quan sor­tia del taller de la Renault, amb urgència; les feia encara que no les hagués de veure ningú. I aquest és l’art que a mi m’interessa més i que no està pen­sat només per fer bonic en una casa. Dora García, Jaume Fer­rete o Fran­cesc Ruiz, per exem­ple. Aquest art és el que passa el sedàs de la Covid-19. L’art apa­ra­do­rista és el que pot­ser ja no s’aguanta. Tam­poc vull gene­ra­lit­zar.

És l’art que, en certa manera, s’ha de rei­vin­di­car. Crec que una part de la bur­ge­sia està dei­xant d’interes­sar-se per l’art con­tem­po­rani. I ho veig nor­mal: segons qui visiti ara La Vir­reina, pensa: “Què coi passa aquí?” Quan dic que l’art s’ha con­ver­tit en una eina de resistència vull dir això, que està llui­tant con­tra un cert ordre, i és nor­mal que això generi un divorci del poder amb l’art. Ho veiem amb la fuita de patro­ci­na­dors o en fun­da­ci­ons com la Suñol, que s’està venent les obres de la seva col·lecció. És un pro­blema greu que ho faci mig any després de la mort de Josep Suñol. Però és que també és un pro­blema greu que les admi­nis­tra­ci­ons no hagin estat capa­ces en el seu moment de seduir-lo perquè cedís una part del seu lle­gat.

Si tre­ba­lles en l’art con­tem­po­rani saps que ets algú que patirà pro­ble­mes econòmics. Genera neguit, però no crec que hagi de ser el cen­tre de les nos­tres pre­o­cu­pa­ci­ons. Pot­ser sona una mica hippy, però el cert és que gau­dim de coses que no valen diners i, d’alguna manera, ens hem d’habi­tuar a tenir una vida fan­gosa. No només a nivell econòmic. També som superin­sa­tis­fets per natura, si no fos així ho dei­xaríem córrer. Aca­bes una expo i t’ado­nes que t’han que­dat coses per dir o que no és ben bé el que volies dir. I con­ti­nues per­se­guint la pas­ta­naga.

No, i per això és evi­dent que cal una estruc­tura pública. Però aquest és un altre dels grans temes, i és que aquí l’art con­tem­po­rani no ha estat al cen­tre d’atenció polític. La cul­tura s’ha ins­tru­men­ta­lit­zat iden­titària­ment i s’ha dei­xat molta cosa fora. L’art con­tem­po­rani català és ampli. És Pere­jaume i és El Palo­mar, és Ignasi Aballí i és Dani­ela Ortiz. Hi ha mol­tes sen­si­bi­li­tats. No és que s’hagin vol­gut silen­ciar, però no s’han tin­gut en compte. De la mateixa manera que podríem par­lar dels lle­gats dels artis­tes de la gene­ració dels sei­xanta i dels setanta, que ara tenen setanta o vui­tanta anys, un immens patri­moni que està en perill. L’admi­nis­tració no se’n pre­o­cupa. Tu i jo podríem fer ara en un moment una llista de, què sé jo, vint artis­tes impres­cin­di­bles als quals cal­dria tru­car, pre­gun­tar com estan i què volen fer amb el seu tre­ball. Per què no ho fa ningú això? Fa poc ho vam denun­ciar la Pla­ta­forma d’Artis­tes de Cata­lu­nya (PAAC) en un comu­ni­cat . I això si ens cenyim a l’art con­tem­po­rani. Si entrem en l’arqui­tec­tura…

És una de les grans obli­da­des. És el cas clar del que passa amb una cul­tura enfo­cada en la iden­ti­tat, neces­si­tada de símbols i de genis però poc pre­o­cu­pada per ana­lit­zar i difon­dre el con­text glo­bal d’una pro­fessió. Cata­lu­nya no dis­posa d’una ins­ti­tució pública que pre­servi el lle­gat dels seus arqui­tec­tes i que generi debat sobre de quina manera volem viure al ter­ri­tori. No només això, tam­poc s’afa­vo­reix ni s’aposta per una arqui­tec­tura expe­ri­men­tal. En aquests moments estic sorprès amb el con­curs de l’ampli­ació del Macba. És un gran error. I una injustícia. Per par­ti­ci­par-hi dema­nen haver fet tres museus, tres reha­bi­li­ta­ci­ons i tres edi­fi­cis de nova planta. Qui s’hi pot pre­sen­tar? Els estu­dis joves del país, per des­comp­tat que no. Quan es va fer el Pom­pi­dou, els Rogers i Piano no havien fet res abans. Amb aquest con­curs el Macba està fent impos­si­ble que es pugui gene­rar un pro­jecte interes­sant. Hi ha molts estu­dis d’arqui­tec­tura que es quei­xen de les bases, però no sem­bla que ningú esti­gui fent res. No saben com vehi­cu­lar la pro­testa. Els artis­tes tenim la PAAC. És impor­tant que esti­guem orga­nit­zats. La nova junta –en soc un dels vice­pre­si­dents– ens hi vam posar fa més d’un any. I amb ganes. Durant el con­fi­na­ment hem fet molta feina de defensa dels drets dels artis­tes, sobre­tot la nos­tra pre­si­denta, la Mont­ser­rat Moli­ner.

Tinc per cos­tum anar a visi­tar bas­tants museus comar­cals. I en tots el dis­curs s’acaba en el nou­cen­tisme. Amb sort fre­nen amb alguna obra infor­ma­lista. És clar que hem de rei­vin­di­car un millor Macba, però també que en aquests museus petits endor­mis­cats enten­guin que l’art con­tem­po­rani i la ins­ti­tució museística tenen mol­tes coses a dir. Que l’art té molta potència, no només per ense­nyar coses sinó també per inten­tar replan­te­jar-les. Que l’art pot ser molt útil. Si et genera una bufe­tada a la cara, és útil. Un museu ha de saber detec­tar els con­flic­tes que estan pas­sant al lloc on està immers. L’art con­tem­po­rani et sac­se­jarà, et tren­carà els esque­mes i et donarà eines. Els veïns de Tossa tin­drien mol­tes més eines per saber com volen viure si el seu museu també ana­litzés l’arqui­tec­tura medi­o­cre que ha des­truït i que ara mateix con­ti­nua des­truint el pai­satge de la costa. O el Museu de Mari­cel a Sit­ges, que recent­ment ha patit una reforma tristíssima, com d’ambu­la­tori, en lloc de fer expo­si­ci­ons moder­nis­tes també podria inves­ti­gar el paper dels indi­ans a Amèrica, la relació a vega­des con­flic­tiva entre el turisme homo­se­xual i la població o la política extrac­tiva que ha patit el Gar­raf. El que vull dir es que un museu no només hau­ria de reu­nir les pedres i les pin­tu­res d’una comu­ni­tat sinó també detec­tar qui­nes han sigut les fites i els trau­mes d’aquell lloc, les seves con­tra­dic­ci­ons. En defi­ni­tiva, posar en crisi ima­gi­na­ris here­tats. Ara estic pen­sant en l’Espai ZerO1 d’Olot, que feia una feina magnífica i se’l van car­re­gar. És una cons­tant nos­tra: haver de llui­tar perquè es con­servi el que es fa bé. L’art té un sig­ni­fi­cat flo­tant. Va eme­tent senyals, sense arri­bar a cris­tal·lit­zar mai, com el fang tou de què par­lava abans. Per això hauríem de dis­po­sar d’estruc­tu­res àgils, no anco­ra­des en paràmetres obso­lets com el sis­tema museístic, els mit­jans de comu­ni­cació o l’ense­nya­ment artístic supe­rior. Si algú vol apren­dre a pin­tar un bodegó o mode­lar un bust, no hau­ria d’anar a la Facul­tat de Belles Arts sinó a una acadèmia. La facul­tat hau­ria de ser un espai d’excel·lència, amb pocs alum­nes i rotació cons­tant de pro­fes­sors, meto­do­lo­gies i línies d’inves­ti­gació.

Va ser el meu apre­nen­tatge de vida. Mol­tes de les coses que penso li dec al seu tre­ball. Crec que el que més m’agra­dava d’ell, així com d’altres arqui­tec­tes i artis­tes actu­als com la Julia Spínola, són els meca­nis­mes men­tals que aca­ba­ven desem­bo­cant en un exer­cici for­mal, pot­ser perquè jo careixo d’aquesta capa­ci­tat; és el meu límit, sóc incapaç de gene­rar un objecte sin­gu­lar. Mira­lles va ser el meu mes­tre a l’ombra dels vint i pocs als vint i molts anys, quan vaig treure el lli­bre. Vaig aga­far una època que les seves obres patien molt, perquè encara no era famós. Recordo haver anat a Reus on havia fet un pas­seig que va des­a­parèixer perquè als veïns no els hi agra­dava. O el camp de tir amb arc dels Jocs Olímpics, on encara hi ha una part des­mun­tada després que hi cons­truïssin el metro. En aquest pro­grama com­me­mo­ra­tiu, no sé si el lle­gat de la seva pri­mera època, el que va fer junt amb Carme Pinós o sol, serà tan rei­vin­di­cat com el de la segona època, el de Bene­detta Tagli­a­bue, a qui s’ha d’agrair que tirés enda­vant les seves obres després de mort. Em fa una mica de por que es que­din en aspec­tes super­fi­ci­als. És el que dèiem de les coses boni­ques. Mira­lles fa una inves­ti­gació que va molt més enllà de la coberta de colors i de les for­mes rares. Que siguin maques és el que menys importa: és una con­seqüència del seu pen­sa­ment.