Llibres

Un tast de...

‘La senyora dels dimarts’, de Massimo Carlotto

El càsting de l’actor madur

Als càstings sem­pre entrava l’últim. Per una qüestió de pres­tigi. La vella guàrdia no havia de demos­trar res. Ell les pràcti­ques ja feia temps que les tenia fetes, l’època de ven­tar cops de colze per ser dels pri­mers a entrar i abai­xar-se els pan­ta­lons ja l’havia dei­xada enrere. Al porno fun­ci­ona així: pri­mer ense­nyes l’estri, després ja obriràs la boca.

Ara el cin­turó ja no se’l des­cor­dava. El seu “reper­tori” era cone­gut de sobres, en l’ambi­ent. Ja no recor­dava ni quan­tes pel·lícules havia rodat. Quan era jove, com a pro­ta­go­nista, i després espe­ci­a­lit­zat en papers menys acrobàtics però de més gruix inter­pre­ta­tiu. Aquell matí es pre­sen­tava al d’un mossèn que apro­fita el con­fes­si­o­nari per enxar­par una mes­tressa de casa jove i avor­rida que, incau­ta­ment, li acaba de con­fiar els pecats de la carn. En comp­tes de donar-li l’abso­lució, després d’una cabas­sada de pregàries que ha de resar de genolls, l’arros­sega a un abisme de luxúria. Aju­dat per la gover­nanta, una russa de metre vui­tanta d’alt i rossa natu­ral.

El guió era d’estil clàssic i ell se sabia els diàlegs de memòria:

–Com és que has vin­gut tan d’hora, filla meva, amb aquesta mirada lànguida i peca­mi­nosa?

–Perquè em vull con­fes­sar, mossèn. Quan el meu marit ha sor­tit cap a la feina m’he sen­tit temp­tada, tant d’obra com de pen­sa­ment.

–I has cedit a la temp­tació?

–Sí, mossèn. M’he tocat.

Aviam, ense­nya’m com ho has fet.

Del con­fes­si­o­nari pas­sa­ven a la sagris­tia, on no tri­gava a pre­sen­tar-se el marit gelós, que tan­ma­teix es ren­dia als encants de la minyona del mossèn. Una història molt de missa. El gènere, espe­ci­al­ment valo­rat en països catòlics com Itàlia i Polònia, també començava a tenir bona aco­llida als Estats Units, on el sen­ti­ment de culpa de la santa mare església sem­pre ha pro­vo­cat una curi­o­si­tat mor­bosa.

Tenia traça a fer de direc­tor d’orques­tra, de fet era el millor, i no tenia el més mínim dubte que li dona­rien el paper. Per això s’ho havia pres amb calma, tot espi­ant l’entrada de l’edi­fici des de la taula d’un bar. Havia vist entrar els seus com­pe­ti­dors un per un. Hi havia ros­tres cone­guts. Altres, en canvi, eren joves que, amb la pressa per fer-se un nom, no es dei­xa­ven per­dre cap opor­tu­ni­tat. Quan els pre­gun­ta­ven “Què estàs dis­po­sat a fer?” solien res­pon­dre: “Tot”.

Espi­fi­ada. Al porno has de ser precís i des­criure les teves habi­li­tats amb segu­re­tat i com­petència.

Ell, per exem­ple, sem­pre havia estat força selec­tiu. De segons quins papers no n’havia vol­gut saber mai res, per més que això impliqués haver de renun­ciar a un cert nom­bre, tam­poc gaire ele­vat, de rodat­ges.

La cer­tesa de la feina asse­gu­rada no era l’única causa del retard. Neces­si­tava temps i tran­quil·litat per par­lar amb en Mar­tucci, el pro­duc­tor, i com menys ore­lles indis­cre­tes hi hagués a prop millor. En el món del cinema la tafa­ne­ria és obli­gada, sobre­tot si ser­veix per deni­grar un com­pe­ti­dor directe.

Volia acla­rir un epi­sodi ocor­re­gut durant el rodatge d’Ita­lian Sex Sun­day que es podia malin­ter­pre­tar. Era el remake d’un clàssic: cinc pare­lles, dues de les quals les­bi­a­nes, enfei­na­des en una petita orgia de tarda en una torre amb pis­cina. Ell tenia ben engra­pa­des les nat­ges d’una actriu eslo­vena amb qui havia tre­ba­llat sovint quan tot d’un ple­gat un raig de sol havia il·lumi­nat la cabe­llera de coure de la noia, tot cre­ant un joc de llum d’una bellesa que l’havia corprès.

Pri­mer un parell de san­glots, després una senyora plo­rera. Irre­fre­na­ble. Havia con­ti­nuat man­xant sense aflui­xar el ritme; per sort, a la cigala, botida de papa­ve­rina, les seves llàgri­mes li rellis­ca­ven olímpi­ca­ment. Però tant l’equip com els actors se n’havien ado­nat i l’escena es va atu­rar. Tots se’l mira­ven estu­pe­fac­tes. Ell havia dema­nat perdó però no havia pogut dei­xar de plo­ri­nyar.

La direc­tora, jove i càndi­da­ment con­vençuda que un dia el porno no seria més que un detall insig­ni­fi­cant al fons del seu currículum, s’havia aban­do­nat a un atac de ner­vis de manual. En Mar­tucci, que al llarg de la seva car­rera n’havia vis­tes de tots colors, després d’un cop d’ull expert a l’erecció havia dic­ta­mi­nat que encara aguan­ta­ria ben bé un quart d’hora, i havia orde­nat al direc­tor de foto­gra­fia que enfoqués la pare­lla només des d’un deter­mi­nat angle i no per­des­sin més temps.

Durant la pausa els altres actors se li havien acos­tat amb curi­o­si­tat, però com que no els podia expli­car la veri­tat es va empes­car la història d’un vell amic mort de sida pre­ci­sa­ment el dia abans, després d’anys de bata­lles per­du­des una dar­rere l’altra amb estoica valen­tia.

N’hi havia hagut prou de dir en veu baixa el nom de la malal­tia perquè a tot­hom li pas­ses­sin les ganes de saber res més.

Ara havia de tro­bar la manera d’acla­rir amb el pro­duc­tor que havia estat un inci­dent que no es tor­na­ria a repe­tir, si no volia que la seva repu­tació quedés tocada.

A qua­ranta-un anys no podia fer la més mínima con­cessió a la com­petència. I encara sort que al gènere mis­saire no accep­ta­ven negres, perquè ara esta­ven molt de moda. Sobre­tot perquè cobra­ven menys. El món de les pel·lícules per a adults era exac­ta­ment el mirall de l’altre, on tot­hom xer­rava de drets, de llei i de Déu.

Els actors blancs, sobre­tot els ita­li­ans i els de l’Est, mira­ven de defen­sar el ter­ri­tori amb els matei­xos argu­ments que els polítics. Ell els igno­rava per sis­tema, no s’hi dei­xava embo­li­car mai. Feia temps que era cons­ci­ent que els negres esta­ven cri­dats a domi­nar en aquell camp, tal com havia pas­sat a l’esport. Posseïen aque­lla màgia que en l’argot s’ano­me­nava negri­tud, un terme cubà per indi­car mem­bres afor­tu­nats en les dimen­si­ons i envol­tats de fei­xos de músculs i ner­vis coor­di­nats, pre­ci­sos i infa­ti­ga­bles. La potència de la natura es fonia amb el desig, amb el plaer. Ells, els blancs, no ho eren pas, així.

Sobre­tot ell.

No estava escrit enlloc que no es tornés a emo­ci­o­nar, tal vegada per l’impacte de la sen­su­a­li­tat d’un mugró o del som­riure de l’escenògrafa.

La causa era una feri­dura, un ictus: vet aquí com havia començat tot.

Havia estat un matí de gener d’aquells tan típics de la Padània, fred i gris. Després d’esmor­zar a la cafe­te­ria, feia cap al gimnàs quan es va tro­bar aja­gut a terra. Dinou minuts espe­rant l’ambulància, dels quals en con­ser­vava un record imprecís.

La plo­rera sob­tada era una con­seqüència de l’atac, li havien expli­cat els met­ges.

A la feina no ho havia dit a ningú, si no no s’hau­ria pas pogut pre­sen­tar al càsting. Estar malalt no es tole­rava, qual­se­vol malal­tia era sinònim de morbo, d’infecció, de con­tagi. I per tant de no ser de fiar. Per això s’esti­mava més no dir res. Ara ja sabia que ple­gar només era qüestió de temps. Se n’havia ado­nat quan els met­ges li van dir que ja es podia anar aco­mi­a­dant de les pin­do­le­tes i les injec­ci­ons màgiques.

–Però és l’únic ins­tru­ment de feina que tinc –havia que­que­jat–. No em puc per­me­tre que no fun­ci­oni.

–I si prova amb els inte­gra­dors? –havia estat el sug­ge­ri­ment d’una doc­tora força bufona. Imme­di­a­ta­ment desau­to­rit­zada pel braç dret del metge en cap:

–Per a un cla­uet ràpid i gràcies.

Després de malal­tia, cla­uet ràpid era la segona expressió pro­hi­bida al seu ambi­ent. Encara que el pen­joll no pogués com­pe­tir amb les mesu­res dels grans mons­tres de l’ofici, l’essen­cial perquè t’adme­tes­sin era la durada. I la capa­ci­tat de tor­nar a man­xar ben fort després de cada inter­rupció, que en els rodat­ges eren freqüents. Quan ell havia començat, la química no hi era tan pre­sent i ell era jove. De mis­tos n’havia patit ben pocs. Entre altres coses perquè el sexe sem­pre li havia agra­dat. Les tem­po­ra­des de poca feina també havia fet de gigoló. Cinema de dia i pros­ti­tució de nit. Més per curi­o­si­tat que per veri­ta­ble neces­si­tat.

La pri­mera vegada que l’hi van pro­po­sar, remi­niscències del temps de l’ins­ti­tut li havien fet venir al cap que el mot prové de giguer, gigo­ter: ballar, fer cabri­o­les. I ell tenia traça a gira­vol­tar per les pis­tes dels dàncings de les zones ter­mals, davant la mirada de desig d’ale­ma­nyes i mila­ne­ses d’entre qua­ranta i cin­quanta anys. Que paga­ven. No hi havia ves­pre que no se n’endugués una. Hi tenia faci­li­tat, no li cos­tava gens entrar en inti­mi­tats, elles expli­ca­ven què els agra­dava i ell les ser­via amb fan­ta­sia i passió.

Ara només n’hi que­dava una: la senyora dels dimarts. Però aquesta no l’havia cone­guda a cap pista de ball.

Havia vin­gut ella. N’havia sen­tit par­lar a una cone­guda seva que l’havia enso­pe­gat un any a finals de juliol al poble de Bella­ria. La recensió havia estat posi­tiva, entre el nota­ble i l’excel·lent, es veu, i així s’havia pre­sen­tat a la pensió Lis­bona. L’actor hi vivia de tota la vida.

–No vol cap habi­tació, oi que no? –havia estat la rebuda del senyor Alfredo, el pro­pi­e­tari.

–I ara –havia con­tes­tat ella, sor­presa que l’home que hi havia asse­gut a la recepció anés ves­tit amb roba de dona–. Busco el senyor Bona­mente Fan­zago.

–Cam­bra número tres –havia con­tes­tat el recep­ci­o­nista men­tre es col·locava bé la per­ruca.

Al cap d’una hora, al moment de ves­tir-se, la dona havia mani­fes­tat la seva volun­tat de tor­nar, però acla­rint que només tenia lliure el dimarts.

–Entre les tres i les qua­tre de la tarda.

Nou anys fets de dimarts, l’un rere l’altre. La senyora arri­bava, deia hola, dei­xava els diners a la tau­leta, es des­pu­llava, ple­gava la roba amb tota cura i es ficava al llit després de com­pro­var que els llençols fos­sin nets.

Quant a les pres­ta­ci­ons sexu­als, res d’extra­va­gant, un clau nor­mal, faci­li­tat per les seves indi­ca­ci­ons pre­ci­ses sobre can­vis de ritme.

La cli­enta ideal. Pot­ser una mica pere­pu­nye­tes en algu­nes coses. Un dia s’havia fixat que a la galleda de la brossa de l’habi­tació hi havia de tot i li havia cla­vat un sermó sobre la importància de la reco­llida selec­tiva per al futur de la huma­ni­tat.

I just abans de mar­xar encara s’havia girat un dar­rer cop:

–I no llen­cis el pre­ser­va­tiu a la tassa.

–No l’hi llenço mai –havia men­tit ell.

Una paia maniàtica, de les de les coses ben fetes. L’actor estava segur que això era l’única nota de desor­dre de la seva vida. El dimarts de tres a qua­tre.

Si no que, cap al quart any que durava, l’actor Bona­mente Fan­zago se n’havia ena­mo­rat. I al començament del setè havia comès l’error de decla­rar-se-li.

Per pri­mera vegada a la vida estava tan a mercè dels sen­ti­ments que no havia parat atenció a la forma, tot fent ser­vir mots pot­ser poc ade­quats a aque­lla dona. Que, ves per on, va estar vuit mesos sense tor­nar. Vuit mesos infer­nals. L’hau­ria vol­guda bus­car però no sabia ni com es deia, en vir­tut d’una de les regles d’or de la relació entre cli­enta i gigoló.

Fins que un dimarts havia tor­nat i, com aquell qui res, havia dei­xat els diners al lloc de sem­pre. Ell l’havia esti­mada amb inten­si­tat i impli­cació, ella en canvi només havia apre­ciat l’aspecte físic, en cerca del segon orgasme amb una urgència que dela­tava de seguida una llarga abs­tinència.

Però després de l’acte la senyora no s’havia ves­tit de seguida. D’una petita bossa de cuir n’havia tret una ampo­lla de whisky i dos gotets de degus­tació, els havia emple­nat i n’hi havia ofert un. Tot seguit s’havia escar­xo­fat a la butaca. Ell, asse­gut al llit, feliç i encu­ri­o­sit, l’havia estada obser­vant amb un som­riure radi­ant als lla­vis; som­riure sob­ta­da­ment esbor­rat al moment que ella l’havia infor­mat que en aque­lla tem­po­rada que no s’havien vist havia mirat totes les seves pel·lícules. Els dimarts de tres a qua­tre, no cal dir-ho.

–I com que ets expert en cape­llans i con­fes­si­o­na­ris he triat aquest whisky –havia dit tot obser­vant el got a con­tra­llum–. És del color dels cru­ci­fi­xos ama­gats en la fos­cor de les ermi­tes de pagès. És un malta sense vacil·laci­ons. Durant els catorze anys d’enve­lli­ment ha tin­gut temps de superar-ho tot. És savi, t’aju­darà a obli­dar que et vas ena­mo­rar de mi. Jo no podré ser mai teva. No soc res més que una cli­enta fidel que et paga pel sexe.

La senyora dels dimarts
Crims.cat/ Alrevés
Autor:
Massimo Carlotto
Traducció:
Pau Vidal
Gènere:
Novel·la
Pàgines:
244
Preu:
18 €
‘La senyora del dimarts’ narra la història de Bonamente Fanzago, àlies Zagor, un actor pornogràfic de gran èxit no només a la gran pantalla sinó també a la vida real. Tant és així que exerceix de gigoló a estones lliures. Tot va bé fins que té un ictus que posa fi a la seva carrera. Obligat a canviar de vida i a abandonar les trobades sexuals, decideix mantenir-ne una, l’anomenada “senyora del dimarts”, una clienta fidel que aquell dia de la setmana, de tres a quatre de la tarda, li paga per sexe en una pensió de mala mort dirigida per un home peculiar. Tercera part de l’anomenada “trilogia de la crisi” de Carlotto.

Massimo Carlotto

Massimo Carlotto (Pàdua, 1956) és escriptor, dramaturg i guionista, considerat un dels màxims representants de la novel·la negra italiana. A més d’Il Fuggiasco, novel·la autobiogràfica, entre els seus títols de ficció destaquen L’oscura inmensità della morte, Arrivederci amore, ciao i la sèrie protagonitzada pel detectiu Marco Buratti. Els seus llibres són un instrument per conèixer la realitat que ens envolta i, sobretot, el concepte de justícia, una de les seves grans dèries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.