Llibres

Un tast de...

‘La vida i la mort entre horts i vinyes’, de Teresa Vinyoles Avançament editorial

Què ens diu la història?

La vida i la mort entre horts i vinyes
Base Autora:
Teresa Vinyoles
Gènere:
Novel·la històrica
Pàgines:
104
Preu:
14,90 €
Teresa Vinyoles enllaça el passat amb el present en el context d’una epidèmia de pesta que, acompanyada d’una severa carestia de pa, va tenir lloc a Barcelona l’any 1375. Escrita en forma d’història novel·lada, té com a protagonistes tres dones: una vídua noble, dama de la reina Elionor de Sicília; una dona de la burgesia, casada amb un mercader i funcionari; i la filla d’un menestral. L’acció es desenvolupa dins la ciutat emmurallada, als carrers Ample, Regomir, Escudellers, als barris de la Ribera i el Raval i a les hortes de Sant Pau. ‘La vida i la mort entre horts i vinyes’ és fruit d’una meticulosa recerca documental basada en textos medievals.

Em pre­gunto si algun dia tor­na­rem a la nor­ma­li­tat. Porto una set­mana tan­cada a casa, fa una set­mana que estem con­fi­nats. Aquest pri­mer diu­menge de pri­ma­vera, fres­quet encara, se sent un gran silenci, el car­rer està desert, sense gent ni cot­xes. Quina sen­sació més estra­nya sen­tir el silenci a l’Eixam­ple de Bar­ce­lona!

Em pre­gunto: “I després, què?” Seré la mateixa, serem els matei­xos quan acabi això? Tor­na­rem a l’enre­nou cons­tant, al no parar, al bro­git, al neguit… De ben segur que sí. No n’apre­nem mai. Com a his­to­ri­a­dora, intento cer­car una res­posta en les experiències del pas­sat. Quan­tes epidèmies, fams, mor­tal­dats, guer­res... han patit la ciu­tat i el món! La gent ha sen­tit la mort al seu vol­tant, no ha escol­tat les xifres pels mit­jans, sinó que ha vist la mort en el si de la família, entre els amics, pels car­rers, ha sen­tit la malal­tia a la seva pròpia pell... I després, què?, es devien pre­gun­tar, o pot­ser no s’ho pre­gun­ta­ven? Després, per als super­vi­vents la vida va con­ti­nuar, amb les matei­xes inqui­e­tuds, les matei­xes espe­ran­ces i de ben segur que amb l’ai al cor. I si les mor­tal­dats tor­na­ven?

He aca­bat les lec­tu­res que tenia a casa, si no puc lle­gir hauré d’escriure. Per què no una novel·la històrica? O pot­ser millor, una història novel·lada; sí, molt millor. La història és molt més fas­ci­nant que qual­se­vol ficció. Això es fa evi­dent sobre­tot quan ens apro­pem als docu­ments, espe­ci­al­ment als pro­ces­sos judi­ci­als i les car­tes pri­va­des, quan es fa pos­si­ble i ben viu el diàleg amb el pas­sat. Vull fona­men­tar la nar­ració en docu­ments històrics que ens apro­pin a la vida del pas­sat, en un con­text d’epidèmia. Les bibli­o­te­ques i els arxius estan tan­cats. Escriuré basant-me en els lli­bres de què dis­poso i els docu­ments que tinc foto­co­pi­ats a casa. M’endin­saré en els tex­tos que he estu­diat, les històries que conec, que he publi­cat, entre­llaçant-les. L’esce­nari serà Bar­ce­lona: les pro­ta­go­nis­tes, sobre­tot, les dones de la ciu­tat. Sem­pre puc con­sul­tar Inter­net i impro­vi­sar en els buits docu­men­tals que que­din.

* * * * *

Cer­cant anti­gues experiències, podríem pen­sar en la pesta negra del 1348; amb tot, no m’acaba de convèncer recor­dar aquell moment, penso que és quasi ini­ma­gi­na­ble. Però ens podíem ima­gi­nar només fa uns mesos el que estem vivint avui?... La malal­tia ales­ho­res també va ser impor­tada d’ori­ent, on s’havia decla­rat uns anys abans. Ni les notícies, ni els con­ta­gis no cir­cu­la­ven tan ràpida­ment com avui, però cer­ta­ment se sabia que hi havia mor­tal­dats en dife­rents indrets. No se’n conei­xia la causa ni el remei. Pot­ser era per l’aire con­ta­mi­nat, deien alguns met­ges. Molt pro­ba­ble­ment era un càstig de Déu, pre­di­cava l’Església. Algú deu haver enve­ri­nat els pous, deien en veu baixa els més mal­pen­sats.

En els llocs on encara no havia arri­bat l’epidèmia es pre­nien cer­tes pre­cau­ci­ons. Algu­nes auto­ri­tats encar­re­ga­ven als met­ges més pres­ti­gi­o­sos que inves­ti­gues­sin, ells escri­vien trac­tats de pes­tilència i alguns morien en l’intent d’evi­tar els con­ta­gis. Altres auto­ri­tats envi­a­ven emis­sa­ris a les ciu­tats on ja havia escla­tat l’epidèmia per esbri­nar-ne les cau­ses i de pren­dre mesu­res. Ben sovint les res­pos­tes eren impre­sen­ta­bles: la culpa la devien tenir els jueus o els mar­gi­nats. Es produïen èxodes mas­sius dels llocs empes­tats, escam­pant la malal­tia arreu. Algu­nes pobla­ci­ons tan­ca­ven les mura­lles i no hi dei­xa­ven entrar cap foras­ter.

Boc­cac­cio, tes­ti­moni de les mor­tal­dats a Florència, defi­nia per­fec­ta­ment el que estava pas­sant: “Quants vale­ro­sos homes, i quan­tes belles dones, i quants gra­ci­o­sos joves, que haguéreu jut­jat per molt sans, al matí dina­ven amb llurs parents i com­pa­nyons, i a la nit següent, en l’altre món, sopa­ven amb els altres parents que havien pas­sat d’aquesta vida!”. Tot i això, alguns joves que fugien de la ciu­tat podien dis­treure’s expli­cant-se històries.

Es cal­cula que en molts indrets d’Europa va morir la mei­tat de la població. A les cròniques es diu que, l’agost del 1348, a Sara­gossa i a València hi morien 300 per­so­nes cada dia. A Bar­ce­lona van morir gai­rebé tots els mem­bres del Con­sell de Cent i dels cinc con­se­llers que el diri­gien només en va que­dar un. La família reial no es va esca­par del con­tagi: van morir la reina, les infan­tes Maria i Blanca, i Joana de Foix, tia del rei Pere III. Les clas­ses humils van ser les més afec­ta­des, ja que arros­se­ga­ven una des­nu­trició endèmica, cau­sada per les suc­ces­si­ves cares­ties i fams que pre­ce­di­ren la pesta.

El con­text

Al molt hon­rat senyor Ramon de Tous, dis­pen­ser de la senyora com­tessa de Luna: Em pre­gun­teu sobre l’esta­ment de la ciu­tat: està en mal esta­ment de fam i de mor­tal­dat… La terra és en tan mal esta­ment que no pot més, no hi ha blat, ni se n’espera. Per què, senyor, us prego que per amor de Nos­tre Senyor que hi proveïu si doncs no voleu que nosal­tres morim de fam…

No acabo de copiar la carta, ja hi tor­na­rem després, a les car­tes. Només cal dir que està sig­nada per na Sere­neta, muller del des­ti­na­tari, i que la va escriure a Bar­ce­lona el 21 de setem­bre de 1374.

He vol­gut començar la història amb aquest frag­ment de carta perquè mos­tra per­fec­ta­ment el con­text que cer­cava. Una ciu­tat acla­pa­rada per una doble pro­blemàtica, pel brot de pesta que de tant en tant rebro­tava, i per la manca de blat, que també sovint es produïa, degut a la sequera i al blo­queig de naus ene­mi­gues. No era una situ­ació ben bé nova, però coses tan cer­tes com la sequera o la mort sem­pre sor­pre­nen.

De tota manera, la vida i els pro­ble­mes quo­ti­di­ans dels habi­tants de la ciu­tat seguien com si res. Tots, ells i elles, eren super­vi­vents de pas­sa­des fams i de no tan llu­nya­nes mor­tal­dats. Eren cons­ci­ents d’això? Segu­ra­ment tenien la por al cos, sobre­tot el poble menut.

Aquells mesos havia plo­gut tan poc!, s’aca­bava el blat de la collita ante­rior i van veure que aquell any no hi hau­ria collita. Calia espe­rar que les naus vin­gues­sin car­re­ga­des de gra de Sicília i que el Con­sell fes el repar­ti­ment de blat entre el poble. Però les naus venien bui­des o quasi bui­des. Els mem­bres de la bur­ge­sia, fins que no van veure que la fam tru­cava a la porta, no sols dels pobres, sinó també de la gent més o menys benes­tant, com l’entorn de na Sere­neta, no van ser cons­ci­ents de la seva fra­gi­li­tat.

Quan van com­pro­var que no hi havia blat per pani­fi­car, ni faves per fer bullir l’olla i, a més, al veïnat hi havia malalts i començaven a morir algu­nes per­so­nes de pes­tilència… lla­vors, aquells super­vi­vents de les pes­tes ante­ri­ors, mira­ven de poder men­jar pa cada dia, si no hi havia blat pani­fi­ca­ven cigrons o faves. No sé si real­ment pro­cu­ra­ven evi­tar el con­tagi, els pre­ca­ris conei­xe­ments mèdics i la manca d’higi­ene ho feien difícil.

La brutícia senyo­re­java els car­rers, encara no hi havia escom­bri­ai­res. Ni amb l’experiència de la pesta, i la relació que havien vist que tenia amb la brutícia i les rates, no havien reac­ci­o­nat. Fins cin­quanta anys després de la gran pesta, les auto­ri­tats no s’ocu­pa­rien ni tan sols de treure les bèsties mor­tes que hi podia haver pels car­rers. Repe­ti­des ordi­na­ci­ons muni­ci­pals dema­nen que no llen­cin la brossa a un car­rer, a una plaça, a una font, o davant la casa d’una per­sona con­creta, sense que s’asse­nyali un abo­ca­dor per llençar-la, tret del mar. Cada dis­sabte, i les vigílies de les fes­tes, les veïnes havien d’escom­brar, regar i nete­jar d’immundícies els car­rers davant el por­tal de casa seva: aquesta era tota la neteja pre­vista.

Cap espai no es veia lliure de la brossa: els mer­cats, les fonts i fins i tot els cemen­ti­ris apa­rei­xen en els pre­gons com llocs on no s’han de llençar escom­bra­ries, terra, ronya, ni fer-hi algu­nes llet­ge­ses ni sut­zu­res, ni encara tirar-hi algu­nes bèsties mor­tes. Espe­ci­al­ment es mira que esti­guin polits els espais públics més con­cor­re­guts, com ara els vol­tants de les fonts i dels mer­cats, la plaça del Born, el porxo de la plaça de Sant Jaume, els llocs per on ha de pas­sar la pro­cessó, que s’han de dei­xar ben nets la vigília de Cor­pus. No docu­men­tem el pri­mer escom­bri­aire fins a l’any 1399, i es tracta d’un home que ha de reco­llir dels car­rers els ani­mals morts i altres coses que facin pudor i llençar-les al mar. Rebia el nom popu­lar de tira-gats-a-mar.

Pel que fa a les aigües resi­du­als, part de la ciu­tat té cla­ve­gue­ram, les rie­res que han esde­vin­gut car­rers fan també de cla­ve­gue­res; als burgs sovint les cases tenen pous morts per con­te­nir les aigües bru­tes. Al barri de la Ribera no hi ha ni cla­ve­gue­res ni pous morts, per la qual cosa es demana que les aigües bru­tes no es llen­cin pels car­rers, sinó que es vagin a abo­car a la sorra de la platja. Tot i aques­tes coses que hem expli­cat, els foras­ters que arri­ben a la ciu­tat con­si­de­ren que Bar­ce­lona és força neta.

* * * * *

Estic mirant el car­rer, és buit, fa dies que és buit. Intento ima­gi­nar com seria, vuit-cents anys enrere, aquest indret ben allu­nyat de les mura­lles. Des del balcó es veu el Tibi­dabo i s’ende­vina encara un cert to verdós més enllà de les cases de pisos. En el pas­sat, el que avui són car­rers de l’Eixam­ple que bai­xen de Coll­se­rola eren tor­ren­te­res els dies de pluja.

A la falda de Coll­se­rola, que mira vers la ciu­tat, hi que­dava força zona arbrada: oli­ve­res, bor­dalls, verns, rou­res, alzi­nes, oms, albe­res, lle­do­ners, nogue­res, figue­res, ala­dern. Feia vint anys que a les fonts públi­ques de la ciu­tat hi rajava l’aigua pota­ble que es feia venir de Coll­se­rola per mitjà de cano­na­des soter­ra­des, ben segur que en passa una sota del meu car­rer.

El terme estava majo­ritària­ment con­reat, ben llau­rat i plan­tat, sobre­tot de vinyes i també d’arbres frui­ters: pres­se­guers, cire­rers, pome­res... S’hi veien cases de pagès amb els seus horts regats amb sínies. Les page­ses tenien bona cura dels horts i ampli­a­ren els con­reus de rega­diu, ja que les frui­tes i ver­du­res es venien bé al mer­cat urbà. Els horts i vinyes arri­ba­ven fins arran de les mura­lles i del mar.

Els page­sos i page­ses d’aques­tes masies por­ta­ven els seus pro­duc­tes a ven­dre als mer­cats de Bar­ce­lona. El man­te­ni­ment dels camins estava a càrrec dels pro­pi­e­ta­ris de les ter­res, que havien d’espor­gar els magra­ners, rome­gue­res i bar­dis­ses que dona­ven als camins públics i ado­bar-los davant de les seves ter­res.

Més avall, molts menes­trals tenien peti­tes pro­pi­e­tats tan­ca­des per bar­dis­ses, canyes o pedres on plan­ta­ven horts i vinyes, que arri­ba­ven fins al peu de les mura­lles. Degut a la guerra amb Cas­te­lla, s’estava cons­truint una nova mura­lla que havia d’incloure, dins del recinte el Raval i una àmplia zona d’horts, les hor­tes de Sant Pau.

L’hort i el vinyet pro­por­ci­o­nava al ciu­tadà frui­tes, ver­du­res, vi i moments de lleure. Abans, com ara, el prin­ci­pal lleure dels homes i les dones de ciu­tat és gau­dir de la vida fora vila. Homes i dones de la bur­ge­sia tro­ba­ven esplai en la cura de l’hort.

Infor­mació interes­sant en aquest sen­tit la tro­bem a la carta que un burgès, ano­me­nat Pere des Pont, escri­via a la seva dona una pri­ma­vera de les dar­re­ries del segle XIV. Més de la mei­tat de la carta està dedi­cada a la des­cripció de l’hort:

Hi ha mol­tes roses, tots els matins en cullo un gran paner... Hi ha al dit hort un gran camp de faves molt belles i un altre camp de bells alls, i un altre camp de pèsols i tot l’hort és ple de juli­vert... Jo, esti­mada ger­mana, he plan­tat a l’hort mol­tes cols i cara­bas­ses, melons i cogom­bres...

Vol­dria fer un breu comen­tari a aquesta carta, que és un veri­ta­ble home­natge a les ver­du­res, però hi ha un detall que hau­ria d’acla­rir. Cer­ta­ment tracta la des­ti­natària de ger­mana, però si lle­gei­xes tot el text dedu­ei­xes que la carta va diri­gida a la seva dona. Trac­tar-la de ger­mana denota una relació d’igual­tat, de com­pli­ci­tat... En aquesta idea hi tor­na­rem després.

* * * * *

A la tar­dor hi ha un bon mer­cat de verema a la Ram­bla. Com el pa, el vi era un ali­ment bàsic, els page­sos feien arri­bar amb els seus rucs el raïm a la ciu­tat. Molts ciu­ta­dans en com­pra­ven per fer-se el vi ells matei­xos a l’entrada. Mol­tes cases dis­po­sa­ven de cups i cellers amb botes per emma­gat­ze­mar el vi. Aquests dar­rers dies de setem­bre ja es començava a sen­tir l’olor de verema arreu de la ciu­tat.

Teresa Vinyoles

Teresa Vinyoles Vidal, doctora en història, va ser professora titular del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals. Pionera en la recerca sobre història de les dones, que va iniciar l’any 1969, és codirectora del Diccionari Biogràfic de Dones, patrocinat per la Generalitat. Altres línies de recerca tenen a veure amb la història de Barcelona, de la vida quotidiana, de la infància i de la didàctica de la història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia