Notable debut

Jordi Cadellans és un actor que ha volgut caminar segur en el seu debut com a dramaturg, caminant, que és el més honest i el que dona millors garanties d’èxit. L’autor i director té bon olfacte quan s’adona que l’assetjament escolar (un fet real) que va viure perquè l’arraconaven per homosexual (i que el culpabilitzava tant mestres com família) avui implica tot un esclat social. Podria ser una mirada complementària a aquell El principi d’Arquímedes de Josep Maria Miró. Cadellans, en aquest conflicte, troba la manera per explicar-ho a partir de dos joves que van a una festa de comiat d’un pare tutor de l’escola religiosa en què van coincidir en l’aula, tot i que aparentment, no van congeniar-hi.

Cadellans, és cert, té bon canell per anar presentant les situacions dels dos personatges i anar donant la dosi d’informació que transforma el caràcter, la teòrica bondat i les raons d’haver anat a una festa, aparentment, per a nostàlgics. És actor i sap servir la narració dialogada. Sap combinar les situacions més dramàtiques amb les més còmiques, des del bon rotllo, en una habitació de casal d’estiu de la congregació religiosa. La peça té molta versemblança i això li permet arriscar fins a l’extrem.

En l’estrena de la seva versió en català, dijous, es notava que costava que el text anés fluid. Segur que en poques representacions el ritme segueix trepidant. Però on sí que no cal aprofundir és a donar totes les respostes. És molt més suggeridor per a l’espectador imaginar per què es pren pastilles el personatge que ha triomfat fent d’actor (és un tractament per a l’ansietat o per a la sida, per exemple?) que es desveli fins a l’últim racó de la intriga de la infància. A la bona intenció de revelar les responsabilitats de cada comportament (sigui botxí, víctima o observador passiu) li sobra un pèl explotar tots els prismes. Així com Cadellans administra la informació amb comptagotes, l’aparició d’una tercera veu permetria que l’espectador tingués més informació que els mateixos protagonistes i multiplicaria l’empatia.

Per cert, el títol és manllevat de la cançó pop i festival dels Pixies. La producció estira aquesta sintonia cada cop que trasllada el diàleg entre els dos companys d’habitació als ambients de festa. Això sí, el terratrèmol divertit, quasi lúdic i superficial que canten els Pixies es viu en una escala molt més intensa en l’interior dels dos personatges d’aquest thriller.