Una violència extrema soterrada

La imatge que ens ha dibui­xat la his­to­ri­o­gra­fia sobre la der­rota i la post­guerra del 1714 ha que­dat fixada en l’ima­gi­nari col·lec­tiu pels aspec­tes mili­tars del setge i la repressió poste­rior, qüesti­ons que, òbvi­a­ment, no podem negli­gir de cap manera, sota el perill d’incórrer en una lec­tura esbi­ai­xada dels fets, però que en aquest tre­ball donem per prou esta­bler­tes. Pen­sem, en canvi, que no s’ha posat prou èmfasi en aspec­tes menys cri­da­ners però que sens dubte van tenir una reper­cussió dramàtica per a la ciu­ta­da­nia i que foren d’una violència extrema, bé que soter­rada per la rutina i la gri­sor de la vida quo­ti­di­ana dels anys de la post­guerra. Les raons d’aquest menys­te­ni­ment són atribuïbles a un doble hàndi­cap que en molts aspec­tes resulta impos­si­ble de superar: la gran apa­gada docu­men­tal pro­vo­cada per la der­rota, i les requi­ses i des­truc­ci­ons indis­cri­mi­na­des d’arxius públics i col·lec­ci­ons pri­va­des prac­ti­ca­des en tots els àmbits de la vida col·lec­tiva. Com a con­tra­punt, cal cri­dar l’atenció sobre el fet que tota la infor­mació dis­po­ni­ble del període prové de les fonts de la repressió, és a dir, de les diver­ses instàncies del poder borbònic, amb tota la càrrega de dis­cre­ci­o­na­li­tat, mani­pu­lació i ter­gi­ver­sació que es pot atri­buir a aquest ori­gen espuri.

Din­tre d’aquesta exas­pe­rant escas­sesa docu­men­tal, el prin­ci­pal ele­ment iden­ti­fi­ca­dor del període, que des­taca per la seva rei­te­ració i per­sistència, és sens dubte la situ­ació de misèria esgar­ri­fosa que apa­reix reflec­tida en totes les fonts dis­po­ni­bles, des dels die­ta­ris i escrits de par­ti­cu­lars, fins a les actes muni­ci­pals i la mateixa docu­men­tació de la Reial Audiència. En tot cas, el que sabem del cert és que era una misèria induïda, con­seqüència de la guerra, de la der­rota i de la repressió impo­sada pels ven­ce­dors. Segons tota la docu­men­tació con­sul­tada, aquesta misèria indes­crip­ti­ble era pro­vo­cada de manera directa per l’espoli fis­cal impo­sat als cata­lans pel règim borbònic. Ens tro­bem davant de cen­te­nars d’ano­ta­ci­ons i tes­ti­mo­nis, tots ells coin­ci­dents, que asse­nya­len aquesta relació de causa-efecte, i el que resulta més sig­ni­fi­ca­tiu és que aquesta seqüència que vin­cula fis­ca­li­tat abu­siva, misèria, cor­rupció i pro­testa popu­lar, la tro­bem reco­ne­guda rei­te­ra­da­ment per les matei­xes auto­ri­tats, des de la Reial Audiència fins a la Intendència, i és pre­sent en la majo­ria de tes­ti­mo­nis de menor rang din­tre de la jerar­quia del poder borbònic. D’altra banda, aquesta mateixa per­cepció de causa-efecte apa­reix reflec­tida de manera recur­rent, en ter­mes inequívocs, en innom­bra­bles quei­xes i pro­tes­tes de la ciu­ta­da­nia al llarg de tot el segle, detec­ta­des a través d’un extens encre­ua­ment docu­men­tal i arxivístic. Arreu es pro­tes­tava per la fis­ca­li­tat, la misèria i la cares­tia, però també con­tra la cor­rupció inhe­rent al mal govern de les ins­ti­tu­ci­ons borbòniques.

Amb l’anàlisi d’aquests múlti­ples tes­ti­mo­nis coin­ci­dents hem inten­tat recu­pe­rar la memòria del dia a dia dels cata­lans de l’època: les seves pena­li­tats i angoi­xes, el clima d’arbi­tra­ri­e­tat i repressió, i la misèria que con­di­ci­o­nava tots els aspec­tes de la vida col·lec­tiva i que en molts casos des­en­ca­denà conats del que es qua­li­fica com a “pro­tes­tes pri­mi­ti­ves” o revol­tes de la misèria, sobre les quals apa­rei­xen notícies espar­ses en mol­tes con­tra­des. És a dir, es pro­tes­tava con­tra les pena­li­tats pro­vo­ca­des pel règim borbònic, però també con­tra els seus adep­tes i ser­vi­dors cata­lans, la noblesa i les clas­ses pri­vi­le­gi­a­des de la soci­e­tat, prin­ci­pals bene­ficiàries de la nova situ­ació política. En aquest sen­tit, hauríem de recor­dar que amb la impo­sició del marc polític repre­sen­tat pel Decret de Nova Planta es pre­te­nia no sola­ment erra­di­car l’auto­go­vern i abo­lir les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, sinó també can­viar el model de soci­e­tat, impo­sant una esta­men­ta­lit­zació obses­siva de la soci­e­tat i les ins­ti­tu­ci­ons, en detri­ment de la bur­ge­sia mer­can­til, de la menes­tra­lia i dels gre­mis, que que­da­ren exclo­sos o amb uns mar­ges de repre­sen­tació molt dis­minuïts en el nou marc ins­ti­tu­ci­o­nal impo­sat pel règim borbònic. És a dir, les cate­go­ries empre­ne­do­res de la soci­e­tat i les clas­ses sub­al­ter­nes foren des­plaçades del poder, reduïdes a la irre­llevància ins­ti­tu­ci­o­nal i allu­nya­des dels llocs de repre­sen­tació i de pre­e­minència social. Aquesta nor­ma­tiva dege­nerà en molts casos en una con­flic­ti­vi­tat latent, amb un indub­ta­ble com­po­nent de lluita de clas­ses que escla­tava en forma de pro­tes­tes con­tra la cor­rupció i el mal govern inhe­rents a les ins­ti­tu­ci­ons borbòniques. I aques­tes actu­a­ci­ons eren cana­lit­za­des a través dels gre­mis, que durant tot el segle esde­vin­gue­ren l’embrió reac­tiu que s’obria pas enmig de l’opres­siva rea­li­tat política de l’època. Hem de con­cloure que les lleis i ins­ti­tu­ci­ons es poden impo­sar per dret de con­questa, però el model de soci­e­tat no es pot impro­vi­sar així com així, a força de decrets i repres­si­ons, i la dinàmica social genuïna sem­pre acaba emer­gint d’una manera o altra.

Com a visió de con­junt, pen­sem que és esca­ient pun­tu­a­lit­zar que les ins­ti­tu­ci­ons borbòniques foren con­ce­bu­des des del seu ori­gen com a eines de repressió i sot­me­ti­ment del país i els seus habi­tants, i no sola­ment dels que s’havien mos­trat des­a­fec­tes durant els anys del con­flicte suc­ces­sori, sinó que invo­lu­cra­ven tota la soci­e­tat. El clima d’arbi­tra­ri­e­tat i de pre­potència dels nous gover­nants no tenia atu­ra­dor i la majo­ria de nor­ma­ti­ves i ins­ti­tu­ci­ons garan­tis­tes que en l’antic orde­na­ment jurídic fomen­ta­ven les bones pràcti­ques de govern i l’apli­cació recta de la justícia, foren dero­ga­des expres­sa­ment pels ven­ce­dors. No podem per­dre de vista que les ins­ti­tu­ci­ons de la Nova Planta tin­gue­ren una vigència secu­lar i durant tota la seva apli­cació es mos­tra­ren irre­for­ma­bles, inca­pa­ces d’aten­dre els múlti­ples reque­ri­ments d’una soci­e­tat dinàmica i en avançada tran­sició cap al capi­ta­lisme, amb totes les seves con­tra­dic­ci­ons, però també amb tots els seus rep­tes i plan­te­ja­ments cre­a­tius i inno­va­dors, que esde­ve­nien cons­tant­ment motiu de con­flicte i con­fron­tació per a un règim anqui­lo­sat en la rutina i obses­si­o­nat pel man­te­ni­ment de l’ordre esta­blert. Un com­pendi pro­vi­den­cial d’aques­tes deficiències de fun­ci­o­na­ment i de com eren per­ce­bu­des per la ciu­ta­da­nia, el tro­bem expres­sat en ter­mes inequívocs en els escrits de pro­testa redac­tats a mit­jan segle com a res­posta societària, dels quals resulta emblemàtic el con­tin­gut de l’ano­me­nat Memo­rial de Greu­ges de 1760, que esde­vingué una autèntica esmena a la tota­li­tat del model ins­ti­tu­ci­o­nal de la Nova Planta i una crítica sense pal·lia­tius al marc jurídic impo­sat a Cata­lu­nya després de la der­rota de 1714.

Com a mos­tra de la inca­pa­ci­tat del règim borbònic de fer front a la can­vi­ant rea­li­tat de la soci­e­tat cata­lana de l’època, podem veure que la majo­ria de refor­mes introduïdes per a inten­tar pal·liar les deficiències pro­vo­ca­des pel des­go­vern i les cor­rup­te­les inhe­rents al sis­tema fra­cas­sa­ren estre­pi­to­sa­ment i des­bor­da­ren l’escassa capa­ci­tat de mani­o­bra del marc ins­ti­tu­ci­o­nal de la Nova Planta. La mateixa fis­ca­li­tat del cadas­tre, per exem­ple, mani­fes­ta­ment con­fis­catòria i des­pro­por­ci­o­nada res­pecte a la riquesa del país, hagué de rebai­xar-se rei­te­ra­da­ment, pri­mer d’1.500.000 a 1.200.000 pesos, i després a 900.000, i fonts de la mateixa intendència havien de reconèixer, en un to fata­lista, que la càrrega fis­cal era encara abu­siva i del tot impos­si­ble de recap­tar, mal­grat les coac­ci­ons mili­tars i les violències de tot tipus exer­ci­des per a asse­gu­rar-ne el cobra­ment. L’ordre de posar en venda de manera vitalícia els ofi­cis de regi­dor s’hagué de sus­pen­dre al cap de tres anys de la seva pro­mul­gació a causa dels nom­bro­sos abu­sos i arbi­tra­ri­e­tats que oca­si­o­nava el seu fun­ci­o­na­ment.

Els orga­nis­mes espon­ta­nis de mobi­lit­zació ciu­ta­dana que sor­gi­ren a diver­ses pobla­ci­ons cata­la­nes a par­tir de la dècada de 1740, arre­ce­rats sota la tutela gre­mial, foren con­si­de­rats sub­ver­sius i con­tra­ris a la lega­li­tat borbònica i pro­hi­bits expres­sa­ment, tot i que les matei­xes auto­ri­tats havien de reconèixer que els motius de queixa i de pro­testa popu­lar eren con­seqüència del des­go­vern i de les cor­rup­te­les dels regi­dors. La intro­ducció, l’any 1760, dels ofi­cis de pro­cu­ra­dor síndic gene­ral va resul­tar un fiasco sense pal·lia­tius i els seus defec­tes de fun­ci­o­na­ment con­ver­ti­ren en ino­pe­rant la nova ins­ti­tució. Les refor­mes muni­ci­pals por­ta­des a terme pel rei Car­les III l’any 1766, amb la cre­ació dels ofi­cis de dipu­tats del comú i síndics per­so­ners, sens dubte l’apor­tació ins­ti­tu­ci­o­nal més inno­va­dora introduïda pel règim borbònic al llarg de tot el segle i que apun­tava direc­ta­ment a impe­dir els abu­sos i les cor­rup­te­les dels regi­dors, van pro­vo­car arreu una con­flic­ti­vi­tat incon­tro­la­ble i van ser mani­pu­la­des per les matei­xes auto­ri­tats borbòniques a fi de res­tar-los eficiència fis­ca­lit­za­dora i des­na­tu­ra­lit­zar la repre­sen­tació popu­lar que s’havia introduït en els ajun­ta­ments cata­lans. L’allar­ga­ment de la vigència del càrrec de regi­dor a tres anys va haver-se de pro­hi­bir a causa de les bara­lles i els abu­sos elec­to­rals que oca­si­o­nava a les pobla­ci­ons. Final­ment, la rein­tro­ducció a finals de la dècada de 1790 del pro­ce­di­ment insa­cu­la­tori per a la selecció dels ofi­cis muni­ci­pals, pro­mo­guda per les auto­ri­tats borbòniques com a pana­cea per a inten­tar resol­dre els abu­sos elec­to­rals i la cor­rupció i el des­go­vern crònics dels ajun­ta­ments, va ser un reco­nei­xe­ment explícit de la inca­pa­ci­tat del règim per a resol­dre el des­ga­vell oca­si­o­nat en la gover­nació del país. Es trac­tava, sens dubte, d’un escac en tota regla al model ins­ti­tu­ci­o­nal impo­sat pel Decret de Nova Planta, espe­ci­al­ment si es té en compte l’ani­mo­si­tat i la violència extrema que s’havia uti­lit­zat després de la der­rota del 1714 per a extir­par aquest meca­nisme elec­to­ral del marc jurídic català. Aquest pro­jecte obria sens dubte unes expec­ta­ti­ves insos­pi­ta­des de bon govern i repre­sen­ta­ti­vi­tat, si bé el sig­ni­fi­cat final de la reforma s’havia de con­si­de­rar incert i difícil de cali­brar.

En defi­ni­tiva, a més d’aquesta mos­tra cla­mo­rosa d’obso­lescència ins­ti­tu­ci­o­nal i de la inca­pa­ci­tat mani­festa del règim borbònic per a adap­tar-se a la dinàmica de la soci­e­tat cata­lana de l’època, la docu­men­tació con­sul­tada ens indica inequívoca­ment qui­nes van ser les rèmores soci­als apor­ta­des pel model gover­na­tiu de la Nova Planta: sot­me­ti­ment, fis­ca­li­tat, misèria i cor­rupció.