2 de juny, 1837. Forat de Prats

Tinc la sensació desagradable que em desperten en l’instant mateix en què agafo el son.

–Amunt, va.

Ningú no m’ha advertit que aquesta nit no em deixaran dormir. Potser és un somni, però els somnis no t’estiren la manta i et deixen amb el cul a l’aire. Tampoc no és gens normal que un brigadier et desperti, però començo a entendre que en aquesta guerra tot és possible, i que els límits entre la normalitat i el que és grotesc són imprecisos.

–Capità –diu el Ros–. Teniu temps de rentar-vos la cara i fer una pixarradeta. D’aquí a deu minuts marxeu. El camí és llarg, hi teniu ben bé deu o dotze hores, si no us perdeu, que prou podria ser. Heu de sortir ja. Vestit de civil.

Es veu que les instruccions que han donat De Meer i Urbitzondo especifiquen que s’ha de fer tot amb la màxima discreció. He d’anar lleuger. M’enduré només l’imprescindible: una mica de roba, el dietari, la carrabina, les pistoles i el violí, que de cap manera no vull deixar-lo en consigna enlloc. Amb això ja en tindré prou. I estic content de poder-me posar la capa de pell girada, que en aquesta matinada que s’endevina fresca m’anirà molt bé. L’ordenança em serveix una tassa de moscatell amb aiguardent. Amb això consideren que ja estic a punt de marxa.

Al pati m’esperen dos genets, embolicats amb mantes de viatge, impacients per sortir. M’han preparat una mula torda, gran, que sembla de bona mena, i m’ajuden a carregar-hi les alforges. El Ros baixa a dir-nos adeu. Tusta la gropa de l’animal que va al davant. Ja podem sortir.

–Que Déu us empari. Tireu, va, que és tard.

Els companys de viatge no baden boca. Em col·loquen al centre de la comitiva, no sigui cas que em perdi. La nit és clara, i cavalquem prou lleugers, travessant boscos, superant barrancades, jo mig endormiscat damunt de la mula, que segueix el cap de partida sense que hagi de fer servir les regnes. Una òliba enorme, blanquíssima, ens sobrevola durant una bona estona, com si ens escortés, amb uns udols que m’han glaçat la sang. És una presència inquietant, un mal averany. De tant en tant, sobretot quan canviem de vessant, un retall de boira ens embolcalla, difumina la llum de la lluna i desapareix tot seguit: anem gairebé a les palpentes dins d’un núvol de claror difusa, fins que, tot d’una, tornem a retrobar el camí i les ombres.

Al cap d’un parell d’hores, coincidint amb un cel que es desperta i ens saluda amb un roig encès, arribem a un port de contorns suaus presidit per una pedra dreta que, amb molta imaginació, diria que representa una figura humana: té les espatlles ben marcades, un cap quadrat sense coll, espirals incises al cos i una gran creu gravada al pit, pintada de vermell, potser per treure’n el caràcter maligne que, certament, té. I sí, hi ha un tarteret de pedretes votives a la base.

—Això és l’Home del Cantó. Ja hem fet un bon tros. Ara esmorzarem.

Em sobta la veu que ordena l’aturada, que sí, és de dona, tot i que lleugerament ronca. I no pertany a un home de veu de flabiol, que també podria ser. Mentre deixa que les mules reposin i mengin una mica d’herba, treu del sarró una bota de vi, una llonganissa i un tros de pa. Ha de ser una dona: té cara –pigallada– de dona, mans de dona pagesa, i no puc evitar de contemplar-la sense dissimular, com si fos una aparició.

–Què collons mireu? –em diu, en adonar-se’n.

Té els ulls de color verd fosc, i una expressió desafiant al rostre, amb un nas llarg i fi, que és marca segura de caràcter, però potser no del tot ferotge.

–Perdoneu-me –mormolo, avergonyit.

Ningú me n’ha dit res. Què hi fa, una dona, allà, de cap de colla? Jove i desvergonyida, amb un aire esmolat. Però que m’han de dir? Tot just acabo d’arribar a la festa i ja m’ho aniré trobant.

–Ja –diu, sense que es digni a mirar-me–. Em dic Mina. I aquest d’aquí és el tinent Serra, Valeri. Al tanto, no me’l feu emprenyar, que és el gendre del brigadier.

Mentre ella s’amaga rere uns boixos, suposo que per orinar, el tinent m’ho aclareix.

–La Mina és la millor exploradora que hi ha a la muntanya –diu en veu baixa, perquè no ens senti–. Coneix tots els camins, les dreceres, les fonts, les cases i qui hi viu, com s’hi va i per on es torna. El seu pare era el mític Bastià de ca la Jana, el tractant de bestiar més afuat de la muntanya. Ella el va acompanyar tota la vida, de ben petita, fins que els liberals el van afusellar al començament de la guerra. Es va quedar sola, i el Ros se la va mig afillar perquè no anés fent tombs pel món com el porquet de sant Antoni. Des de llavors s’ha cuidat de fer-nos reconeixements, i de correu, també. És una fura.

Em llegeix el pensament, tot i que no deu ser difícil i no té, per tant, cap mèrit especial. S’assenyala l’entrecuix i, amb la mà esquerra, fa el gest de les tisoretes.

–Ni se us acudeixi, capità –m’adverteix–. El Ros us caparia amb unes tenalles de sanar tocinos. Després no digueu que no us he avisat.

Mentre esmorzem, i vist que haurem de conviure i entendre’ns, fixem quin serà el nostre codi de comunicació: ells em parlaran tota l’estona en català, perquè és l’única manera de treure’n la capa de rovell que em fa sentir tan insegur. En aquesta banda de la frontera no cal dissimular més fent veure que m’és un idioma aliè, i procuraré no utilitzar més el francès com a crossa. Un cop pres aquest valerós determini, em noto més lleuger, sense haver de traginar un llast d’impostura afegit. I, en el fons, als companys de viatge els fa molta gràcia que parli aquest català tan atrotinat i imperfecte, i aprofito per explicar-los coses de l’àvia i de la mare, i com amb els germans el parlàvem per emprenyar el nostre pare, que mai no havia vist bé que haguéssim après aquell idioma de bàrbars, i encara menys que el féssim servir per fotre’ns d’ell. Amb un gran sentit de la caritat, no me’n fan befa, sinó que m’acompanyen i ajuden cada vegada que m’embarbusso o em falten paraules que són fàcils. Parlarem tots a poc a poc i així no prendrem mal. La Mina, malgrat la brusquedat amb què s’ha presentat, s’ho pren prou bé, com un joc.

–Sembles prou eixorivit, gavatxo –diu–. En quatre dies t’haurem ensenyat, ja ho veuràs.

Després de la pausa, que si més no ha servit per trencar el gel, continuem el trajecte en direcció a ponent. Sota un cel tapat, avancem sense pluja. Fa fresca. Entrem tot seguit en un país de pastures, però encara no hi ha ramats; són buides perquè, segons comenta la Mina, aquest any la primavera ha vingut tard i el bon temps es fa esperar, i els pastors no s’arriscaran a pujar les ovelles a la muntanya fins que estiguin segurs que no es congelaran. Seguim per un camí que és ample, de vint passes, limitat per parets de pedra seca, que discorre just pel fil de la carena. És la carrerada Gran, diu la Mina, i per aquí desfilaran milers i milers d’ovelles que pugen de la plana, on passen l’hivern, així que faci una mica de bo. Sense pastors ni bestiar, el panorama és desolat. No hi ha ni una ànima, i només ens acompanyen quatre pins mal comptats que intenten pujar rectes malgrat les ventades.

Em diuen que és un territori que controlem nosaltres, però cal reconèixer que és molt fàcil dominar el no-res i que poc profit se’n pot treure de la possessió del buit. A l’hora de dinar fem cap a un poble que es diu Taús, on hi ha un petit destacament que ens rep amb alegria, perquè som la distracció de la setmana o del mes, o potser de l’any. Ens entaulem amb ells i compartim el ranxo, una mena de sopa camperola tan espessa i grassa que hi podríem ballar al damunt sense enfonsar-nos-hi. Responent a les preguntes del tinent Serra, que han estat formulades com aquell que no hi dona importància, el sergent que està a càrrec de l’escamot ens ha dit que no sap res del que ha passat al correu de Talarn, només que els han trobat cap a la banda de Prats, però ens quedem amb la impressió incòmoda i potser comprensible que no gosa explicar-nos-ho. Que ja ens ho trobarem.

Ens afanyem: queda encara un bon tros de camí i el dia, tot i que hi ha moltes hores de claror, se’ns farà curt. La Mina, per distreure’ns, ens canta els noms dels llocs per on passem, com si fos un cotxer de diligència que recita d’esma les parades del trajecte. Prat d’Orient, cap de Boumort, Plandellet, la roca de Senyús.

El paisatge no s’assembla a res que hagi vist abans. És com si la natura volgués mostrar-me un catàleg de la seva grandesa. Muntanyes amb uns plegaments forçats, roques de calç blanca i vetes negres d’esquistos, una vegetació que s’arrapa a les escletxes, que creix verdíssima als canals i als torrents i que es resigna a l’aridesa en la resta.

Després d’avançar un parell d’hores entre cims i colls, la Mina assenyala una canal molt dreta, per on se suposa que baixarem a la vall que carenegem des de fa estona. Les mules pateixen durant el descens, però tot el que té un final és suportable. Ja hi som.

Al peu de la canal ens espera una patrulla de soldats de la reina. Amb els seus uniformes, el corretjam llustrós i els bigotis de pinxo de ciutat, són els primers enemics que veig. En condicions normals, se suposa que hi hauríem d’haver combatut amb les armes, però ens reben amb molta cortesia.

–Senyors, ja pensàvem que no arribaríeu avui –diu l’oficial de més graduació, un tinent–. Gairebé ens cau la nit a sobre. Ja podeu descavalcar. És aquí mateix.

Baixem. La mula de la Mina clava un bot de pernes a l’aire, adreçat a una amenaça invisible. Les muntures es queden immòbils, amb les orelles baixes, fetes un sac de nervis. D’alguna manera saben que han arribat a la fi del trajecte, i no volen continuar més enllà. En aquella primera hora del vespre, que és quan totes les criatures aprofiten per manifestar-se abans no s’instal·li la foscor, hi plana un silenci espès, com el que es percep de matinada, just al moment abans de l’alba.

El bosc calla.

L’oficial ens ofereix una petaca de peltre.

–Un traguet, abans de baixar. Facin-me cas. Són aquí.

Cap de nosaltres no beu. No hi ha prou confiança. I si ens enverinen? L’oficial s’arronsa d’espatlles. Assenyala una petita fondalada, sense arbres, al mig del bosc i a tocar del camí.

–El correu de Talarn –diu–. Van sortir d’Organyà fa una setmana justa. I els vam trobar aquí fa cinc dies, quan vam sortir a buscar-los en veure que no arribaven.

La fullaraca de la roureda que envolta la clariana esquitxa de tons torrats una dotzena de soldats morts. Decapitats. Disposats en cercle, amb els peus cap a l’exterior, les mans sobre el pit, els colls segats al centre i els caps al mig, disposats en forma de piràmide.

–Jesús, Josep i Maria. –La Mina se senya. En un instant ha perdut el color de la cara.

M’he de repenjar en un roure per no caure rodó. El tinent Serra es queda ressagat, amb la resta de soldats, i s’ho mira des de la part alta del talús. Ell no es mourà d’allà. I jo, què se suposa que he de fer? A baix, vora els cossos, hi ha un personatge que pren mides als colls amb una cinta de sastre, i n’apunta els resultats en una llibreteta. Ara sí que em ve de gust un glopet d’aiguardent. El tinent, previsor, no ha desat la petaca. Bec d’esma; és un licor infernal i me’n penedeixo, perquè és evident que la poca presència d’ànim que em pugui proporcionar l’alcohol no em servirà de res davant d’aquest espectacle.

Faig el cor fort per baixar. Són morts, ben morts, penso, no em faran res, són difunts. La missió que m’ha estat encomanada és, en principi, esbrinar què ha passat, assenyalar-ne els responsables si és possible i assegurar-me que reben una sepultura decent. Però allò supera tot el que hauria pogut imaginar.

L’home de la cinta es presenta. És baixet, apersonat, d’ulls foscos i vius. Porta botes altes, uns pantalons bombatxos d’uniforme i una levita grisa.

–Capità cirurgià Osinalde.

–Capità Von Wilamovitz. Ulrich.

–Així, vos sou el prussià de les plantes, que m’han dit. Benvingut. No fa gaire que he arribat.

Com corren les notícies, penso. Se’m queda mirant amb un aire suspicaç, com si es preguntés d’on l’han tret, aquest producte d’importació, ves, com si els rebels no tinguessin passerells autòctons. I tot seguit, sense esperar cap altra reacció, continua els seus amidaments. L’he interromput i es fa tard. Jo em quedo clavat com un estaquirot, sense saber què he de fer, i la situació és incòmoda. El capità Osinalde se n’adona, i, sense deixar estar la cinta i la llibreteta, m’il·lustra sobre què pretén fer.

–Com aconseguir que cada cap sigui assignat al seu cos, del qual ha estat separat amb tanta contundència? –es pregunta–. Amb els dos oficials, mireu, encara hi ha probabilitats d’encertar-ho, una de cada dues, però amb la classe de tropa és més difícil, perquè les combinacions són moltes. Una de cada deu. Si ho deixem al caprici de l’atzar, provocarem un conflicte enutjós a l’hora de la resurrecció. Però si mesurem amb cura els perímetres, que no els diàmetres, dels colls, potser els podrem emparellar, tot comparant-los. Si no, no se m’acut cap altre procediment raonable.

És un repte purament geomètric. Ho raona sense posar-hi emoció, però és una màscara: li tremola el llavi i sua. Està aterrit i no ho vol reconèixer.