“El canvi hauria de ser posar la vida al centre de tot”

Sóc de Barcelona, del barri de Les Corts, i des de que era una adolescent m’encantava el centre. Venir-hi em nodria. Ara visc a Manresa, i estic contenta de ser-hi. No em preocupa gens aquesta buidor. El centre estava mort. Era trist de veure’l. La Barcelona que jo trobo a faltar ja no existeix.

Encara no ho he assumit. No n’he sigut capaç. Vaig donar a llum al setembre, en un moment en què tenia molts projectes. Ha sigut duríssim compaginar-los amb la maternitat. I amb la docència, que m’interessa molt i, també, és clar, em dona una mica més d’estabilitat. La vulnerabilitat econòmica dels artistes és extrema i hem d’estar en diversos fronts alhora. Ser mare treballadora de la cultura et posa molt al límit. I t’hi pots quedar, pots deixar d’entendre l’art com la teva professió.

Per exemple, havia de fer una exposició a Bèlgica del meu projecte Duelo por la España Negra, que fa un parell d’anys vaig presentar a Madrid. Parteix d’un llibre, La España Negra, publicat a finals del XIX, que recrea un viatge de dos amics, el pintor espanyol Darío de Regoyos i el poeta belga Émile Verhaeren, fascinats pels vestigis d’un món antic a punt de desaparèixer per la irrupció precipitada de la modernitat. Vaig viure a Bèlgica tres anys, per mi era especial portar-lo allà i editar el llibre que culminarà tot el projecte, que preparo amb Filiep Tacq. L’exposició estava prevista al juny. Va caure. Sembla que es farà la tardor vinent. Altres projectes que tenia encara estan més dubtosos… Tot ha sigut caòtic. L’exposició de la Capella la vam tirar endavant a cegues. La vaig produir durant el confinament en un taller que vaig llogar a sota de casa. La setmana abans no sabíem si la muntarien i mentre la muntàvem no sabíem si l’obriríem. I quan vam haver obert no sabíem quant duraria. Ara sembla que sí que arribarà fins al 27 de setembre. Sembla.

Tens un neguit. Però ja el tenies abans de la pandèmia. N’estem bregats de gestionar-lo, els artistes. És clar que ara s’obre un panorama més dificultós per a tothom. Iniciarem unes noves maneres de fer. Hi ha coses que ja no les podrem fer com les hem fet fins ara. Molts projectes sorgien de sinergies, de trobades. Ara no hi ha trobades. I les telemàtiques no són el mateix. Però, compte, l’activitat artística va més enllà de les exposicions. Sempre ha sigut així, potser no s’ha reivindicat prou. Ens haurem de fixar més en la perifèria del projecte artístic, en l’abans i en el després de l’exposició, que són molt significatius. Hem de trobar la manera d’explicar-los. Una exposició sempre es queda curta, molt curta. L’abans és la investigació, el puzle d’interessos diversos, les connexions a nivell teòric que fan clec, els vincles que estableixes amb altres persones… Per mi un projecte artístic és una manera d’establir vincles amb altra gent, i aquesta altra gent molts cops no és del món de l’art. Els clients de l’estanc de la meva mare, per exemple. El després és quan realment comences a entendre el que has fet. Dos anys després? Pot ser.

És impossible que no afecti la pràctica artística. Fins i tot a l’artista que no ho vulgui, l’afectarà. No dic que dediquis una obra a la Covid, que també és lícit i pot estar bé. Jo et parlaré del projecte que estic fent ara, una investigació nova, i que no sé quan presentaré. Tinc una beca per tirar-lo endavant però cap exposició acordada. El treball previ que parlàvem abans, per al qual no sempre tens finançament. Es diu Ensayo para Deep song i consistirà a transformar pictòricament un solo de dansa que Martha Graham va crear a partir de les imatges que arribaven als Estats Units de la Guerra Civil espanyola. Graham va crear una coreografia que emulava els moviments de la gent que sortia en aquestes fotografies que al cap d’uns dies d’haver-se fet es publicaven a la premsa de Nova York. Aquest és l’inici de la circulació immediata d’imatges del fotoperiodisme d’avui. Les fotografies del conflicte espanyol van afectar profundament els artistes nord-americans, no només Graham. És un moment idoni per recordar aquest compromís. Perquè la cosa greu de la nostra època és l’anestèsia visual que tenim amb els desastres del món.

L’art proposa formes per canalitzar tot aquest imaginari de violència. I formes de parlar de l’altre. Com va fer Martha Graham des de la distància, perquè ella mai va posar els peus a Espanya. Per això l’estic estudiant, per entendre la feina que hem de fer. I per bregar amb el que no estem fent. L’art visualitza aquestes incorreccions. L’art és contrainformació. No dona solucions. O només a vegades. És el motor per funcionar d’una manera diferent. Ha de donar eines per actuar diferent. Crec en l’art útil.

La institució de l’art està tan encarcarada com totes les altres institucions. L’art no és una cosa a part. Pateix els mateixos mals que el sistema democràtic, que ha petat. D’aquí la insatisfacció amb el present de molts artistes. Tenim una visió crítica del món sense haver-la anat a buscar. Sabem que no ens convé, que ens portarà problemes. Molts dels meus projectes se centren en el moment de l’inici de la democràcia per entendre quines eren les aspiracions i què ha acabat passant perquè no hagi funcionat. Qui va engendrar la criatura, qui no es va preocupar d’alimentar-la bé perquè creixés sana i forta. Em preguntaves per la institució de l’art. Tira endavant, sí, però gràcies a la il·lusió de molta gent que volem que tiri endavant. Tira endavant gràcies al sobreesforç dels treballadors de la cultura per superar la seva maquinària burocràtica, que mata l’espontaneïtat. I aquest sobreesforç és sobrehumà. Tant, que molta gent molt bona s’ha rendit i ha abandonat. Però ni a la institució ni a la classe política els importa. És tota l’estructura, que hauria de canviar radicalment. El psicoanalista infantil anglès D.W. Winnicott, la referència teòrica de l’exposició de la Capella, per a qui el fet creatiu és una eina bàsica per interactuar amb el món, ens diu que hem de cuidar el coixí matern que necessita la cultura per poder desenvolupar-se. Hem d’aprendre a cuidar les institucions com si fossin persones, com si estiguessin vives, no com si estiguessin mortes. Winnicott parla de la importància de les cures. I no de fer-ho tot bé, sinó de preocupar-se per les coses, que t’importin de debò, que realment hi estiguis a sobre... No de qui ho fa millor, que no porta enlloc; al contrari, porta a la desastrosa situació que tenim al món cultural. El plantejament ha de ser el maternal: s’ha de posar la vida al centre de tot. Calen noves maneres de fer. Formo part de la junta de la Plataforma Assambleària d’Artistes de Catalunya (PAAC). Estem acordant que hi hagi artistes dins les taules de treball dels museus. Això ha de permetre una major activació dels seus arxius i col·leccions.

Miró és l’entusiasme democràtic del principi. L’entusiasme ingenu. L’art que ell fa, jo soc incapaç de fer-lo. Crea del no-res un imaginari propi nou. Per això m’atrau tant. Però vaig més enllà. Miró, Picasso i Dalí s’han revisat moltíssims cops, però no s’han acabat de revisar des d’una perspectiva feminista. És rellevant subratllar-ho: eren artistes empresaris. Van tenir una visió empresarial per gestionar el seu talent. Bé, és que Miró havia treballat de comptable! L’any 1968, quan va presentar l’exposició a l’hospital de la Santa Creu, va fer centenars d’obres que es van distribuir per tot el món. Quan treballes amb colors tan vius com els que ell feia servir, els pinzells han d’estar molt nets. Qui els hi netejava? Què en sabem de les dones que van treballar per a aquests homes artistes?

Barcelona, Catalunya i Espanya tenen una cosa envejable: que hi ha molt talent. Molt més que a molts altres llocs. Però Europa gira l’esquena al que passa aquí. I la política de portar el nostre art a l’estranger és nefasta. No per temes de pressupost. Perquè no es fan bé les coses. Tot el que es podria fer i no es fa no és per culpa dels diners sinó per mala gestió. En general, els polítics, en cultura, no posen la gent preparada als llocs adequats. Han de poder delegar; la cultura l’haurien de gestionar grups de treball especialistes en cada àmbit. Tampoc saben detectar ni donar suport a allò que té qualitat i ja funciona i es pensen que innovació és igual a noves tecnologies. Després passa que aquí ens hem mirat molt el melic. A Barcelona, moltíssim. I jo d’això n’he fugit. Sempre que he pogut he marxat a fora. Va haver-hi un moment que totes les exposicions i tots els artistes s’assemblaven molt. Aquesta homogeneïtzació em posava nerviosa. Això no pot passar, hi ha d’haver espai per a tots els corrents.

Encara hi ha la imatge que l’artista que imparteix classes és perquè no ha tingut prou èxit amb la seva carrera. Però jo crec tot el contrari; la docència et permet continuar fent projectes potents sense abaixar el nivell d’experimentació. Artistes que admiro com la Hito Steyerl o la Teresa Lanceta són docents. He descobert que m’atreu contribuir que els estudiants es desenvolupin, i que hi hagi intercanvi. Com passa amb els meus projectes, m’interessen els inicis i els moments de canvi.