Una llarga absència

Estic acabant de llegir La vida material, llibre nascut de les converses que, uns deu anys abans de la seva mort, el 1996, Marguerite Duras va mantenir amb Jérôme Beaujour, escriptor, guionista i realitzador, com ara d’entrevistes filmades a la mateixa escriptora en què aquesta parla de la seva obra fílmica, que sembla habitada pels absents. A partir de la transcripció de les converses, Duras va donar forma a un llibre fragmentari, divers i fins dispers, fet amb records i reflexions suscitades per l’experiència de viure i d’escriure: “Quan escrius, hi ha com un instint que juga. L’escrit ja és allà, en la foscor [...]. Es tracta del desxiframent del que ja hi és i que ja has fet en el son de la teva vida, en el seu remugament orgànic, sense que ho sàpigues.”

A La vida material, publicat fa uns mesos en català per Club Editor amb la traducció de David Illig, “Marguerite Duras parla a Jérôme Beaujour” (com consta sota el títol del llibre a l’interior) i així ens parla a nosaltres de tantes coses que només n’esmentaré unes poques d’una manera arbitrària i desordenada: la vida retirada a la casa de Trouville, a la Normandia, en un moment que no suporta París; la seva complicada relació amb Yann Andréa, el seu amant homosexual, 38 anys més jove que ella; de com va convertir-se en alcohòlica: “L’alcohol va ser creat per poder suportar el buit de l’univers [...], la seva silenciosa indiferència davant del nostre dolor”; dels riscos que ha d’assumir l’escriptor: “Caldria obrir-se a l’impiu, al prohibit, perquè la part desconeguda de les coses entri i molesti”; de la relació amb les fotografies (“Estem confosos o meravellats, i sempre sorpresos, davant d’una foto de nosaltres mateixos”); de les necrològiques a la televisió (“S’ha convertit en regla quan es mor una celebritat, la veu del difunt ve tapada per la d’un periodista [...], un cap de servei devia descobrir-ho, que si el periodista i el difunt parlaven alhora tindrien un minut més d’antena per parlar a continuació [...] de coses diferents, divertides, interessants”; del fet que els homes “se’n riuen de tota sexualitat que no sigui la seva”; de les cases com un lloc creat per distreure els homes “d’aquesta dèria d’aventura, de fugida, que els caracteritza des del començament dels temps”; del treball domèstic d’una dona des que es lleva fins que torna al llit: “és tan dur com un dia de guerra”.

Cadascun dels 48 fragments, d’una extensió diversa, que configuren el llibre podria dur a un article o almenys a una reflexió perquè s’hi respira que no arrosseguen la llosa del pensament totalitari, és a dir definitiu, i això fa que incitin el pensament de qui els llegeix. Duras avisa en el pròleg: “No n’hi ha cap que reflecteixi el que penso en general del tema abordat perquè no penso res en general, de res, excepte de la injustícia social. El llibre només representa a tot estirar el que penso algunes vegades, alguns dies, d’algunes coses.” No és que vulgui destacar-ho, però avui (demà podria ser una altra cosa) tinc ganes de fer especialment present (suposo que perquè sempre hi ha motiu per contradir aquells que diuen que les dones ens creiem víctimes de menysteniment i d’oblit) que, parlant a propòsit del teatre, Marguerite Duras apunti que, quan Jean-Louis Barrault va posar en escena l’any 1965 una adaptació del seu relat Dies sencers en els arbres, feia gairebé un segle que no es representava a França cap obra escrita per una dona. I també que cap crític ho va dir, com si ni tan sols s’haguessin adonat (o no li donessin la més mínima importància) que des del 1900 no s’havia representat cap obra d’una dona a la Comédie Française, ni al Théâtre National Populaire de Vilar, ni a l’Odéon, ni a Villeurbanne, ni a la Schaubühne, ni al Piccolo Teatro de Strehler. Ni una sola autora. Ni una sola directora. Ho va descobrir. Ningú no ho havia dit mai.