Immoralitat

La Societat d’Artistes Independents de Nova York va retirar d’una mostra que va organitzar l’any 1917 una escultura anomenada Font que, com és sabut, consistia en un urinari, girat uns noranta graus respecte de la posició d’ús “normal”, amb un nom (R.Mutt) escrit a l’objecte. La peça original (perduda, però fotografiada per Alfred Stieglitz) s’ha atribuït a Duchamp, que més tard va encarregar-ne còpies a partir de la documentació fotogràfica present a diversos museus, si bé circula que l’autora va ser la baronessa “dadaista” Elsa von Freytag-Loringhoven. En tot cas, posem-hi que l’obra va qüestionar què és art o què és matèria per a l’art. De fet, bona part de l’art de l’últim segle no ha fet més que qüestionar-se (i ser qüestionat) afirmant-se l’artista com una mena de mag: extraient materials i objectes de la vida quotidiana, els designa com a obres d’art i així convida a veure’ls d’una altra manera. Això, que és molt més complex, ha passat mentre l’art cada cop es convertia més en mercaderia.

Maurizio Cattelan no ha fet res de nou enganxant amb una cinta adhesiva un plàtan a una paret amb una instrucció: posar-ne un de nou cada setmana. Però des que Comedian va mostrar-se l’any 2019 a la Fira de Miami ha causat furor i s’ha fet viral a les xarxes socials. Un dels seus “exemplars” és al Guggenheim de Nova York i un altre acaba de ser adquirit en una subhasta de Sotheby’s (que, sense pudor, ha definit la peça com una subversiva indagació conceptual sobre l’art) pel xinés Justin Sun, fundador d’una plataforma de criptomonedes: un forat negre. No sabria dir què és art, però m’atreveixo a dir que és una immoralitat que el comprador, segons ha anunciat, es mengi un plàtan pel qual ha pagat 6,2 milions de dòlars.