“La vitalitat que impulsa Josep Pla es diu Aurora”

El periodisme té la gran virtut de la síntesi, que no sempre domina en el món acadèmic. El periodista, a més, està obligat per definició a una certa amenitat, perquè si no el redactor en cap li pot llençar l’article a la paperera.

I tant, i n’estic molt agraït. Me’l van llençar amb la instrucció que tornés a escriure el mateix però que s’entengués. És un exercici fabulós. Tenim, per tant, l’entrenament professional de la síntesi i també de l’amenitat, cosa que el mètode acadèmic no té.

Crec que aquesta postura de Pla era falsa i impostada. Va ser ell, qui va triar el periodisme, perquè era l’ofici que li permetia escriure d’una manera viciosa, a raig, i publicar quotidianament, que era la seva fixació. En aquest llibre el comparo amb l’altre gran prosista de la mateixa època, que és Sagarra, un magnífic articulista també. Però Sagarra podia ser articulista i, al mateix temps, poeta, dramaturg i novel·lista. Pla, en canvi, no va voler compaginar-ho.

Aquest és un gran tema pendent, i jo plantejo més preguntes que no pas respostes concloents. Per què Pla no es va adonar que s’havia de centrar en la seva enorme qualitat com a prosista líric, i no perdre’s en un oceà de proses circumstancials? Doncs perquè patia de grafomania, que és una alteració de la conducta, generalment lleu. Per omplir els seus dies, no tenia més remei que escriure desaforadament. Pla arriba a uns nivells insuperables amb el lirisme de les seves descripcions, sense punt de comparació amb les seves incursions en la narrativa, que trobo d’una mitjania clamorosa.

Cada vegada que publico un llibre de Pla m’adono de la necessitat d’escriure’n un altre. Ho dic en el pròleg: aquest assaig neix de la constatació, en presentar el meu llibre anterior, Josep Pla: sis amics i una amant, que faltava una biografia literària de Pla, i en el pròleg d’aquest explico que ha nascut d’una juguesca amb un altre estudiós planià de reunir les 300 millors pàgines de Pla.

Em sembla que seria un exercici d’higiene cultural. Una obra completa de 47 volums i 30.000 pàgines és una exageració. Ara, dins aquest magma hi ha pàgines d’un valor universal. La síntesi de Pla des del punt de vista de l’excel·lència literària giraria naturalment al voltant de la seva lírica en prosa. Això no exclou que, en un país amb un índex de lectura tan modest, un empatx de tant en tant tampoc ens va malament.

Exacte, i penso primer de tot en Sagarra, no en el teatre, que no és el meu terreny, sinó en la prosa, i una part de la poesia, no la d’encàrrec de postguerra, que em fan disfrutar igual que els textos de Pla. Tots dos pertanyen a la generació que va tenir el gran valor de distanciar-se del noucentisme, que no deixava de ser la doctrina de la Mancomunitat i de l’Institut d’Estudis Catalans. N’adopten allò que els convé, és a dir, la llengua de Pompeu Fabra, però no l’estil de Carner, encara que el respecten. Pla hi aporta, a més, la insolència. Admiro el coratge d’aquesta generació, galvanitzada al voltant de la penya de l’Ateneu, d’emprendre un camí diferent del que aleshores es portava, molt en contacte amb l’actualitat estrangera, i primordialment francesa, que és un producte de proximitat.

Un país petit i fronterer com el nostre no es pot estar de mirar enfora. En aquest camí postnoucentista d’acostar-se al lector comú a través d’un català molt menys refinat del que, en la generació anterior, anava destinat a les elits, hi va influir molt el que es feia als països europeus més avançats. Tant Sagarra com Pla, als anys vint i trenta, se’n van de corresponsals a Europa i viatgen contínuament. Aquest pas va ser crucial, i va coincidir amb l’aparició d’una premsa de masses que ja no anava dirigida a les elits, sinó a la petita burgesia de les societats industrials modernes. Aquesta premsa requeria un estil nou, que és el de Pla i Sagarra, no el de Carner.

I Artur Bladé i Desumvila! En el llibre ho dic de manera que pot semblar provocativa: si en comptes de ser de la Ribera d’Ebre hagués estat empordanès, la valoració hauria estat molt diferent. Quan Pla es dedica a lloar l’Empordà, la comarca ja havia estat lloada per Verdaguer i per Maragall. Ja tenia la fama feta. Bladé i Desumvila, en canvi, va haver de construir el seu paisatge. Aquesta generació és un producte sociològic d’una època determinada, i d’unes dimensions molt reduïdes. Sempre ens fem la il·lusió d’obviar el món castellà que existia a Barcelona. Però els diaris de més tirada eren en castellà, i els llibres més venuts, també. Ens permetem el luxe de fer-ne abstracció, però ho pagarem car, perquè no oblidem que, tot i que Pla era llegidíssim, amb uns tiratges molt per damunt del que era habitual, ja m’agradaria comparar-ho amb els tiratges de les novel·les castellanes escrites i publicades a Barcelona a la mateixa època.

Pla va cometre el gran error de subordinar-se a Cambó. Però també subratllo que Carner, que era el ‘príncep dels poetes’ i, per tant, una persona molt valorada, va haver de marxar del país perquè no es podia guanyar la vida com a poeta i intel·lectual. Per tant, sostinc que, si Pla se subordina a Cambó, no és per una qüestió ideològica, sinó per arribar a final de mes. Aquí hi ha una constatació tremenda: grans escriptors catalans, els millors, no poden viure econòmicament de la seva excel·lència. I això encara passa avui, una comprovació que ens fa abaixar els fums a tots els altres.

L’opció de Pla durant la postguerra és particularíssima. Aquest és el gran tombant de la seva vida, en l’aspecte personal i literari. Allò de retirar-se com un Robinson Crusoe a Fornells és pura literatura; el que passa és que a Fornells hi estiuejava el senyor Ventosa Calvell, que era el representant de Cambó mentre ell era fora i la manera que tenia Pla de continuar sota la seva ala. Un home que anava tan estret d’armilla, que en aquell moment no acceptés cap canongia és un acte de gran coratge. Podria haver aspirat a una agència de notícies, i en lloc d’això escriu Viaje en autobús. El cert és que, des que Franco clava la coça a Cambó, Pla ja decideix no tenir res a veure amb el règim i, efectivament, no hi tindrà cap tracte. Ara, el més interessant és que l’opció de distanciar-se de les feines diguem-ne públiques del franquisme per emprendre una literatura personal absolutament lligada a la immediatesa es deu a un altre fet molt important i silenciat, que és l’inici de la seva relació amb Aurora Perea, amb qui va conviure a l’Escala de 1940 a 1945. La vitalitat que impulsa el Pla de la postguerra es diu Aurora.

Josep Martinell, l’amic que va estar més a prop de Pla durant la segona meitat de la seva vida, deia que Aurora era la persona a qui va dedicar més cartes. “L’epistolari amb Aurora va ser amplíssim i, si existís, seria el llibre més important de Pla”, va dir.

No, crec que no. Les institucions acadèmiques, patrimonials i editorials que orbiten al voltant del llegat de Josep Pla no han mostrat interès en el que podria ser el seu llibre més important. La mentalitat general del país ha evolucionat molt en un segle, però manté un puritanisme de fons.

Espero trobar-hi allò de què no parla Pla enlloc més: de l’amor íntim. Però, escolta, hi trobaríem el mateix que a Notes per a un diari, que eren unes agendes no elaborades literàriament i que per a alguns, entre els quals m’hi compto, és un dels llibres més importants de Pla. Aquest retrat de la quotidianitat autèntica de l’escriptor em sembla d’un enorme interès, com l’epistolari pornogràfic de James Joyce a la seva dona, Nora Barnacle, i el de Paul Éluard a Gala Dyakonova.

La va instituir ell, aquesta imatge!

Martinell també va escriure: “Tota la seva obra és una autobiografia en la qual va silenciar més coses de les que va dir.” L’epistolari, amb tota evidència, tenia una finalitat masturbatòria, cosa que també comparteix amb el de Joyce. A mi em crida l’atenció que, malgrat l’evolució de la societat, continuï viu un puritanisme que s’esforça a amagar la vitalitat carnal d’una relació que va tenir una incidència directa en la vitalitat literària.

Deliberadament. Postures que ara ens semblen reprovables per masclistes, a l’època de Pla no ho semblaven: formaven part de la mentalitat del moment. Pla no era ni més ni menys masclista que la resta de gent del seu temps. Jo encara he conegut a Calella pijos de Barcelona que, quan acabaven de jugar al golf, anaven a fer el forat dinou a un bordell d’Ullastret.

La de postguerra, quan salta de la subdirecció de La Vanguardia i decideix retirar-se a l’Empordà a escriure com un boig. Això coincideix amb l’inici de la convivència amb Aurora. En plena postguerra, si no eres pescador o rendista, a l’Escala només podies escriure i follar. I Pla s’hi va dedicar en cos i ànima.