A l'estiu la músicasurt cara

Com qual­se­vol tre­ba­lla­dor, la manera que tenen els artis­tes d'apai­va­gar la crisi és sor­tir al car­rer. És a dir, a fer gires. A vol­tar el món i a cobrar uns cale­rons per bolo, que sem­pre fan falta. D'aquesta manera, arriba una nit com la de dijous pas­sat en què van coin­ci­dir tres figu­res del pop-rock: el bard Bob Dylan, els reis del maqui­llatge Kiss i els son­sos dels Crow­ded House. Més d'un que jo conec va haver de llançar una moneda a l'aire per deci­dir on anava.

És nor­mal que en una ciu­tat d'audiències limi­ta­des com Bar­ce­lona es vis­qui un feno­men com aquest? Com que no es venen dis­cos per culpa dels pira­tes sense escrúpols, doncs, si volen fer calaix, no els queda més remei que fer les male­tes i pujar a l'autobús. La tri­ple coin­cidència de la nit de Sant Joan –amb permís d'en Sisa, que pot­ser ens demana royal­ties per uti­lit­zar el terme– és un cas extra­or­di­nari. Però a par­tir d'ara, en aquest país viu­rem una autèntica allau de con­certs que no s'atu­rarà fins ben entrat el mes d'agost.

Els fes­ti­vals d'estiu ja tre­uen el cap pel calen­dari i, pre­sen­tats tots en soci­e­tat (l'últim ha estat el de la Porta Fer­rada), tenen uns car­tells que no dei­xen indi­fe­rents ni els sords. I la pre­gunta del milió és ¿hi ha prou capa­ci­tat econòmica per assis­tir a totes les pro­pos­tes que es fan i es des­fan?, començant per les del Poble Espa­nyol i seguint en direcció nord fins a arri­bar a Pera­lada. S'accep­ten apos­tes a veure qui­nes pro­pos­tes fra­cas­sa­ran, com Itàlia o França al Mun­dial. A l'estiu la música surt cara. I dubto molt que els bancs donin préstecs quan exis­teix l'alter­na­tiva gratuïta de les fes­tes majors.