Cinema

Joguines que van canviar la història

El 22 de novembre farà 25 anys de l’estrena als EUA de ‘Toy story’, el primer llargmetratge animat fet per ordinador

“El que fem a Pixar és mostrar coses mai vistes; coses que resulten familiars, però presentades d’una manera que la gent no ha vist mai en la seva vida.” Ho explicava John Lasseter, cofundador de Pixar i director de Toy story (1995), en la presentació europea de Buscant en Nemo. També remarcava l’esperit lúdic amb què creen (“si t’ho passes bé, ho transmets a la pel·lícula”) i el treball en equip, sense concessions a la modèstia: “Som com una gran banda de rock, com els Beatles: alguna cosa màgica passa quan treballem conjuntament. Independentment som normals, però en conjunt som excepcionals.”

Eren declaracions fetes a aquest diari a Barcelona l’octubre del 2003. Havien passat vuit anys des de l’estrena de Toy story, el primer llargmetratge animat de la història creat per ordinador, i Pixar era ja una llegenda que encadenava un èxit rere l’altre. Buscant en Nemo va fer apuntar la corba de beneficis de la companyia directament cap al cel.

El 22 de novembre farà 25 anys de l’estrena als EUA de Toy story, una pel·lícula que, més que canviar l’animació en el seu conjunt, va revolucionar completament la tècnica per crear-la, partint de la mateixa tradició de Disney. Així ho veu Jordi Costa, crític de cinema, director d’exposicions del CCCB i expert en cinema d’animació, que durant anys va col·laborar en aquest diari. “Jo crec que Toy story va fundar una nova era i al mateix temps va revitalitzar, d’alguna manera, una tradició antiga, que és la de l’animació de Disney –explica Jordi Costa en una entrevista a El Punt Avui–. Per això em costa entendre que hi hagi moltes veus, fins i tot de crítics, que menystenen les pel·lícules de Disney i sobrevaloren les de Pixar, quan en realitat els fonaments de l’animació són els mateixos.”

Jordi Costa subratlla que John Lasseter, a qui citàvem al principi d’aquest article, ja havia treballat a Disney i “va creure en les possibilitats de la imatge digital com a potencial dinamitzadora del llenguatge de l’animació”. “En aquest sentit, va ser un punt de ruptura des del punt de vista de la tècnica amb què es feia, i una continuïtat, una manera de refrescar una tradició que ja existia.”

L’actual director de la Filmoteca, Esteve Riambau, explica al llibre Hollywood en la era digital (Ediciones Cátedra, 2011) que Lasseter “havia treballat en l’àmbit dels efectes especials de George Lucas i també en els estudis Disney”. “Coneixia perfectament, doncs, el llast de la tradició del segon i les perspectives de futur associades al primer, i va saber aplicar-les en un llargmetratge que, al seu torn, també crearia escola.”

La gran aportació de John Lasseter és, per a Jordi Costa, posar la tecnologia en mans dels artistes: “Fins a l’arribada de Lasseter no hi ha un artista que creï imatge digital, hi ha enginyers que mostren el seu potencial. La revolució de Pixar és donar el poder a l’artista, el creador, l’animador.”

Toy story és una buddy movie, una pel·lícula de col·legues, protagonitzada per dues joguines que prenen vida, un cowboy (Woody, amb la veu de Tom Hanks a la versió original) i un astronauta (Buzz Lightyear, amb la veu de Tim Allen). Woody veu com l’arribada de Buzz amenaça la seva posició com a joguina preferida del seu propietari, un nen de sis anys anomenat Andy. Però tots dos, juntament amb un variat grup de joguines, s’enfrontaran a amenaces molt pitjors.

Jordi Costa assenyala el caràcter simbòlic del cowboy i l’astronauta com a representants de tradició i innovació que es fusionen en el film: “L’amistat entre Woody i Buzz funciona com a imatge simbòlica. El substrat de celebració d’una Amèrica ingènua del discurs de Disney està molt ben encarnat en la figura de Woody, i hi ha aquesta relació d’amistat tensa amb l’astronauta que podria definir molt bé aquesta condició híbrida de l’estètica de Pixar.”

La pel·lícula va connectar amb públics amplis. “A Pixar i Lasseter se’ls associa a una manera de fer cinema d’animació que té la intel·ligència de satisfer alhora l’espectador infantil i l’adult –comenta Jordi Costa–. Però això potser té més a veure amb una qüestió de guió que de forma, i en aquest sentit fan una aportació valuosa.” Les tres seqüeles de Toy story, del 1999, el 2010 i el 2019, van brillar amb força. “És d’aquells casos en què cada nova pel·lícula ha anat ampliant l’univers imaginari original. No hi ha cap entrega que hagi devaluat el conjunt. No ha passat el mateix amb altres seqüeles de Pixar.”L’estudi ha ampliat els registres de Disney, però la varietat de gèneres de l’animació sempre ha existit, recorda Jordi Costa. “Sempre hi ha hagut una tradició d’animació que no arribava al terreny del llargmetratge, però sí als curtmetratges, i inclou drames i altres registres completament diferents.” L’èxit de Pixar, diu, “ha fet que l’animació sigui un dels formats més rendibles, i hi ha més llargmetratges animats que mai”. “Jo crec que la centralitat la seguirà tenint la pel·lícula per a tots els públics, però ja no ens sorprèn veure un documental que de cop i volta utilitzi l’animació, fins i tot per articular tot el seu discurs. Ara mateix crec que tots tenim clar que l’animació és un llenguatge.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.