Les mans

Guy Cas­si­ers ha tor­nat al Tem­po­rada Alta. La pandèmia ha impe­dit que els dos potents monòlegs feme­nins es repre­sen­tes­sin en directe. Però ho ha repli­cat el pro­grama A distància del fes­ti­val. La capa­ci­tat de con­den­sar les tragèdies gre­gues en una sola veu i de des­til·lar-hi una res­sonància que impacti en l’actu­a­li­tat (sobre­tot en el cas d’Antígona) per­met una con­nexió abso­luta.

Cas­si­ers és un habi­tual al Tem­po­rada Alta. Només cal recor­dar pecs com La néta del sr. Linh (una pro­ducció amb Lluís Homar d’intèrpret), El cor de les tene­bres, Orlando o Les benig­nes. La posada en escena és pul­cra, a base d’estruc­tu­res de ferro i vidre, peti­tes urnes que ama­guen (com si fos­sin cai­xes de Pan­dora) les veri­tats i les per­ver­si­tats del món. L’Antígona que ima­gina Cas­si­ers és una estu­di­ant de dret de pares immi­grants resi­dent al barri de Molen­beek. El germà mort (que voldrà enter­rar per hon­rar el seu cos, coin­ci­dint amb la tragèdiA grega) és la d’un germà que després de ser sol­dat d’ISIS ha tor­nat a Bèlgica, on s’ha immo­lat en un atemp­tat. El càstig de no enter­rar-lo, de no hon­rar-lo, és decisió de la justícia. La por a con­ver­tir en heroi un ter­ro­rista fa embo­gir la ger­mana, que només hi veu el seu germà mort. El seu món es va tan­cant. La noia que es dei­xava per­su­a­dir pels vols dels ànecs que tri­ga­ven a emi­grar a ter­res càlides es va tan­cant, fins a enclo­tar-se en una mena de pei­xera de sal. Es passa de les des­crip­ci­ons orals poètiques pre­ci­o­ses a les imat­ges impac­tants dolo­ro­ses. L’actriu Ikram Aou­lad, enigmàtica amb unes mans que la pro­te­gei­xen dels mals, encar­cara el movi­ment.

I Tirèsias? Kat­lijne Damen és un ésser ambigu que repre­senta la còpula de les serps amb els braços. El seu cata­clisme es pro­du­eix pels capri­cis de Zeus i Hera. Gua­nya una capa­ci­tat d’ende­vi­nar gai­rebé estèril. S’ha de con­for­mar a con­ci­liar-se amb els seus records, els seus amors de noia i de marit. Estrany ésser que s’ofega amb les plo­mes del nòrdic. Volàtil i con­tun­dent, alhora. Màgic com la presència del quar­tet de corda en holo­grama que repe­teix par­ti­tu­res en les dues peces, com encap­su­lats pel destí.