Valentia olímpica

Bar­ce­lona, estiu del 1992. La ciu­tat es pre­pa­rava per a la cele­bració dels Jocs Olímpics: pas­sava a ser capi­tal de l’esport mun­dial per uns dies. Cata­lu­nya va ena­mo­rar amb un equip de volun­ta­ris que van fer la tro­bada espor­tiva en una festa social i cul­tu­ral. A només dues hores d’avió d’aquest cofo­isme, la guerra entre les repúbli­ques ex-iugos­la­ves no cedia. Es van sis­te­ma­tit­zar les vio­la­ci­ons per degra­dar les rere­guar­des dels diver­sos fronts. Ara fa uns mesos, gai­rebé 30 anys més tard, un equip d’artis­tes es va des­plaçar a Bòsnia per entre­vis­tar les dones (elles es defi­nei­xen com a super­vi­vents, no volen sen­tir-se vícti­mes), els fills i altres tes­ti­mo­nis d’aquell crim. Un fet habi­tual, comenta el direc­tor Joan Arqué, però és a par­tir d’aque­lla lluita que es con­si­dera crim de guerra. El mun­tatge Encara hi ha algú al bosc es podrà veure demà, diven­dres, al Tea­tre de Salt, dins el Tem­po­rada Alta. I farà tem­po­rada a la Sala Petita del TNC del 14 de gener al 7 de febrer. Men­tre que fa gai­rebé 30 anys se cele­brava un cofo­isme olímpic, avui aque­lles dones encara mos­tren la seva valen­tia, dema­nant als artis­tes que les van entre­vis­tar que difon­guin una ferida, encara mal tan­cada, per­so­nal i comu­nitària de la seva soci­e­tat.

Encara hi ha algú al bosc, efec­ti­va­ment, plan­teja la pre­gunta de què estava fent cada espec­ta­dor, i també Europa en gene­ral, men­tre es per­me­tia que hi hagués una guerra dins de les seves apa­rents fron­te­res democràtiques. Per això, els intèrprets pun­tu­al­ment es repre­sen­ten a si matei­xos quan recor­den el seu tes­ti­moni del 1992. Les actrius Ari­adna Gil, Montse Esteve i Magda Puig encar­nen també les dones vio­la­des: “Amb un gran res­pecte i posant-nos al seu ser­vei”, comenta Gil. El repar­ti­ment acto­ral es com­pleta amb Òscar Muñoz. Com ja va pas­sar a Qui ets?, l’ante­rior mun­tatge escènic de Joan Arqué (en què van inter­ve­nir tant Muñoz com Judit Farrés), la música també juga un paper actiu en l’escena. Farrés va des­ta­car ahir la capa­ci­tat del direc­tor “de mos­trar, sense jut­jar” mons íntims que que­den tapats per una Europa que fixa l’atenció en punts antagònics. Anna Maria Ricart n’ha fet l’adap­tació dei­xant que les actrius s’expli­quin amb la manera de par­lar de les super­vi­vents d’aquell drama.

Tres for­mats, tres mira­des

L’Asso­ci­ació Cul­tura i Con­flicte, que ha nas­cut arran de con­gre­gar artis­tes i peri­o­dis­tes entorn aquest pro­jecte però que ja parla de visu­a­lit­zar altres tre­balls, plan­teja la situ­ació en tres for­mats dife­rents. Hi ha l’obra de tea­tre, en què pre­nen més rellevància les dones; hi ha el docu­men­tal (que emetrà TV3, pròxima­ment), que se cen­tra en els fills, i hi ha l’expo­sició (que es veurà a La Model de Bar­ce­lona del 4 de desem­bre al 17 de gener). Per a Arqué és bo que la recerca no es limiti a una dis­ci­plina i que per­meti sen­si­bi­lit­zar públics diver­sos, tot con­vi­dant a conèixer la com­ple­men­ta­ri­e­tat en algun altre for­mat. Tot i així, cada peça té enti­tat pròpia i explica la situ­ació dramàtica.