“La bona literatura pot bategar als marges”

Tra­duir és rela­ci­o­nar-se amb un text de la manera més íntima pos­si­ble; és retre’s a l’estil d’un autor, mera­ve­llar-se’n i mal­dar obses­si­va­ment per fer-lo bri­llar en la pròpia llen­gua; és sot­me­tre’s a un text i al mateix temps voler-lo domi­nar, en un for­ceig cons­tant entre la fide­li­tat del jo tra­duc­tor i la rebel·lió del jo autor. En defi­ni­tiva, tra­duir és neces­si­tar enten­dre un text per esti­mar-lo com es mereix.

Quan vaig començar la car­rera de tra­ducció i inter­pre­tació a la UAB. Fins ales­ho­res sabia que m’agra­da­ven les llengües i que m’agra­dava la lite­ra­tura, i sobre­tot que m’agra­dava lle­gir i escriure, però a classe ens feien tra­duir espe­ci­al­ment tex­tos tècnics i admi­nis­tra­tius, i jo els tro­bava avor­rits i sovint insu­por­ta­bles perquè solien estar mal escrits, i jo volia tra­duir bellesa, no pas gri­sor. Va ser lla­vors que em vaig ado­nar que només seria feliç tra­duint lite­ra­tura.

L’escuma dels dies, de Boris Vian, que, de fet, és la novel·la que sem­pre havia vol­gut tra­duir. El llen­guatge uni­vers de Boris Vian és ple de jocs de parau­les i d’expres­si­ons i mots inven­tats, defor­mats o uti­lit­zats en un sen­tit dife­rent de l’habi­tual, i a això s’hi afe­gia la pressió pel repte que supo­sava. Volia que l’experiència del lec­tor català fos idèntica a la del francès. Tot i que en tra­ducció la per­fecció no exis­teix, vaig que­dar-ne molt satis­fet. I a més vaig tenir la sort que l’esforç se’m recom­pensés amb el premi Ciu­tat de Bar­ce­lona.

Jo me’ls estimo a tots igual, perquè cadas­cun m’ha fet créixer com a pro­fes­si­o­nal i m’ha ense­nyat alguna cosa nova de l’ofici. Però n’hi ha dos que em venen sem­pre al cap quan se’m fa aquesta pre­gunta: el pri­mer és Con­tes, de John Che­e­ver. És el lli­bre més grui­xut que he traduït: quasi 900 pàgines. Va ser un encàrrec d’en Ber­nat Puig­to­be­lla per a la col·lecció A Tot Vent, de Proa, i m’hi vaig pas­sar més d’un any. Des d’ales­ho­res ja no he par­lat més de John Che­e­ver, sinó de l’oncle Che­e­ver. I el segon és Repa­rar els vius, de May­lis de Keran­gal. Pot­ser és la tra­ducció de la qual he par­lat més i per la qual m’han con­vi­dat a més clubs de lec­tura, segu­ra­ment gràcies al Premi Lli­bre­ter. Sem­pre estaré molt agraït a la Rosa Rey, l’edi­tora d’Angle, per haver-me-la con­fiat. A més he tin­gut la sort de conèixer l’autora i de par­ti­ci­par en dos tallers conduïts per ella, a Arle i a Lilla, amb altres tra­duc­tors de la seva obra.

Les asso­ci­a­ci­ons pro­fes­si­o­nals, com ara l’AELC, de la qual soc vice­pre­si­dent, han fet mol­tes cam­pa­nyes de cons­ci­en­ci­ació per acon­se­guir més visi­bi­li­tat i més reco­nei­xe­ment de l’ofici de tra­duir, algu­nes adreçades específica­ment als peri­o­dis­tes. També és veri­tat que veníem d’una situ­ació lamen­ta­ble i que, per tant, qual­se­vol acció que es fes per millo­rar ja supo­sava un gran avenç. Per sort ara la majo­ria de les edi­to­ri­als ja ens trac­ten com a cre­a­dors i ens posen el nom a la coberta, i la majo­ria dels peri­o­dis­tes cul­tu­rals ens esmen­teu a les res­se­nyes. Però encara hi ha un pro­blema molt impor­tant per resol­dre, el més impor­tant de tots, i és que les tari­fes estan molt per sota de la mit­jana euro­pea. Com a cre­a­dors pro­fes­si­o­nals volem pres­tigi, sí, però no a qual­se­vol preu.

Els pri­mers lec­tors són els més exi­gents: te n’ado­nes de seguida, quan un lli­bre no els fa el pes. Per això l’edició de LiJ és un repte molt seriós, que al mateix temps va lli­gat amb la res­pon­sa­bi­li­tat d’ofe­rir un mate­rial de pri­mera per for­mar els grans lec­tors que vols que siguin en el futur.

Pre­ci­sa­ment la bona lite­ra­tura infan­til i juve­nil es carac­te­ritza per girar sem­pre l’esquena al que se suposa que ha de ser política­ment cor­recte. La bona lite­ra­tura és lliure i pot bate­gar als mar­ges, també. I sobre­tot no ha de menys­te­nir les capa­ci­tats de com­prensió del lec­tor. Hi ha nens que són capaços de jugar a vide­o­jocs molt més com­pli­cats que qual­se­vol text supo­sa­da­ment difícil per a la seva edat. Aquí l’hàbit i l’exem­ple són fona­men­tals.

Per sort no hi ha cap recepta màgica. Dic “per sort” perquè, si hi hagués una fórmula infal·lible i jo la tingués, la meva feina seria ben avor­rida i pre­vi­si­ble. Els lec­tors d’aques­tes edats ja no són gaire dife­rents dels adults. Hi ha temes que per l’edat els poden interes­sar més que d’altres, i també és impor­tant no menys­te­nir la seva capa­ci­tat per apre­ciar la bona lite­ra­tura. He assis­tit a clubs de lec­tura juve­nils amb un nivell crític impres­si­o­nant.

A l’edi­to­rial arri­ben molts ori­gi­nals, tant de LiJ com d’adults, però dels que arri­ben n’hi ha ben pocs que esti­guin ben escrits, i encara menys que tin­guin interès. Una de les tas­ques més fei­xu­gues de l’edi­tor és haver de dir que no als autors, que sovint es pen­sen que l’únic que fas en tot el dia és lle­gir i valo­rar ori­gi­nals. Sem­pre ens falta temps per lle­gir i per valo­rar com cal cada ori­gi­nal. Però aquest neguit es com­pensa amb escreix amb l’emoció de des­co­brir de tant en tant una obra interes­sant i ben escrita.

Diria que en la LiJ el repte sem­pre con­sis­teix a il·lusi­o­nar, men­tre que en la lite­ra­tura d’adults el repte és més aviat no dece­bre.

De pedra i os, de Bérengère Cour­nut, amb tra­ducció del francès de Marta Mar­fany. Una novel·la iniciàtica, impreg­nada d’eco­lo­gia i d’espi­ri­tu­a­li­tat, que ens sub­mer­geix en l’uni­vers inuit, tan remot com fas­ci­nant. Va gua­nyar el Premi de Novel·la Fnac 2019 i el Libr’à Nous 2020, que és l’equi­va­lent francès del nos­tre Premi Lli­bre­ter.

Un senyor ele­gant, de Suso de Toro, amb tra­ducció del gallec d’Edu­ard del Cas­ti­llo Velasco. Una novel·la riu de gran qua­li­tat literària, un híbrid fas­ci­nant de novel·la històrica, psi­cològica i d’idees en què l’autor fa una recerca quasi obses­siva per recons­truir la vida del cirurgià gallec Ramón Bal­tar, un home apa­rent­ment con­for­mista que, a la seva manera, dis­creta, va llui­tar con­tra la dic­ta­dura.

Con­nec­tar, de l’artista de gènere no-binari Kae Tem­pest, amb tra­ducció de l’anglès de Martí Sales. Un assaig breu i molt potent, una reflexió molt lúcida sobre el poder de la con­nexió cre­a­tiva com a antídot con­tra la inacció i l’estan­ca­ment. Con­nexió amb nosal­tres matei­xos (dis­so­ci­ats sem­pre entre el nos­tre jo autèntic i el jo del rol que ens imposa la soci­e­tat capi­ta­lista) i con­nexió amb els altres. Crec que és un títol molt oportú en aquest temps que ens toca viure.

Pura coin­cidència, tot i que és veri­tat que el gran repte dels edi­tors de segells encara no con­so­li­dats és tro­bar bons autors naci­o­nals. En tenim, i arri­ba­ran.

A nosal­tres el virus ens ha fet prou mal, perquè s’ha pre­sen­tat en un any cru­cial per a Més Lli­bres. Pre­ci­sa­ment la set­mana que va començar el con­fi­na­ment teníem pro­gra­mada una roda de premsa per pre­sen­tar dis­seny i edi­tor. Els pocs títols que hem publi­cat han estat ben aco­llits, però les ven­des no han estat les que hauríem pogut espe­rar en un any sense sotracs. Espe­rem que l’any que ve la situ­ació ens sigui més favo­ra­ble per poder remun­tar.

Actu­al­ment hi ha un tòpic molt estès segons el qual sem­bla que els grans grups només publi­quin best-sellers i autors mediàtics i que les edi­to­ri­als inde­pen­dents només publi­quin lite­ra­tura de qua­li­tat i, sovint, arris­cada. La sort de les edi­to­ri­als mit­ja­nes és que no encai­xem en aquest tòpic i, com que no s’espera res de nosal­tres, ens podem cen­trar a anar cons­truint catàleg amb bona lite­ra­tura.

Amb aquesta pandèmia glo­bal s’ha fet ben palès que la cul­tura és un bé de pri­mera neces­si­tat. Jo aspiro a viure en un país que posi de debò la cul­tura i els seus tre­ba­lla­dors en la llista de pri­o­ri­tats inde­fu­gi­bles. Una soci­e­tat amb una tra­dició cul­tu­ral com la cata­lana no es pot per­me­tre des­as­tres humi­li­ants com l’intent fra­cas­sat d’ajuts als autònoms que vam haver de veure no fa gaire.

El meu somni seria publi­car la pri­mera obra d’un autor molt jove i amb un talent extra­or­di­nari, i aju­dar-lo a créixer com a escrip­tor. Crec humil­ment que és el màxim a què pot aspi­rar un edi­tor.