Llibres

JORDI MARTÍN LLORET

Editor i traductor

“La bona literatura pot bategar als marges”

Traduir és relacionar-se amb un text de la manera més íntima possible, és necessitar entendre un text per estimar-lo
A l’editorial arriben molts originals, però n’hi ha ben pocs que estiguin ben escrits, i encara menys que tinguin interès

Feliçment envoltat de la natura boscosa de Castellterçol, localitat on viu i on, gràcies a l’ara tan habitual teletreball, també passa la major part dels dies fent feina, Jordi Martín Lloret ens explica les seves noves funcions com a editor de les editorials Animallibres (infantil i juvenil) i Més Llibres, totes dues de l’àmbit de l’editorial Bromera, d’Alzira. Parlem amb ell pel seu doble vessant de traductor i d’editor.

Què és per a vostè traduir?
Traduir és relacionar-se amb un text de la manera més íntima possible; és retre’s a l’estil d’un autor, meravellar-se’n i maldar obsessivament per fer-lo brillar en la pròpia llengua; és sotmetre’s a un text i al mateix temps voler-lo dominar, en un forceig constant entre la fidelitat del jo traductor i la rebel·lió del jo autor. En definitiva, traduir és necessitar entendre un text per estimar-lo com es mereix.
Quan va tenir clar que volia ser traductor? Perquè, veient la seva dedicació i els grans noms que ha traduït, no sembla que hagi estat un fet casual...
Quan vaig començar la carrera de traducció i interpretació a la UAB. Fins aleshores sabia que m’agradaven les llengües i que m’agradava la literatura, i sobretot que m’agradava llegir i escriure, però a classe ens feien traduir especialment textos tècnics i administratius, i jo els trobava avorrits i sovint insuportables perquè solien estar mal escrits, i jo volia traduir bellesa, no pas grisor. Va ser llavors que em vaig adonar que només seria feliç traduint literatura.
Quin ha estat el títol més complex, el que l’ha fet suar més, tot i que al final n’hagi quedat satisfet?
L’escuma dels dies, de Boris Vian, que, de fet, és la novel·la que sempre havia volgut traduir. El llenguatge univers de Boris Vian és ple de jocs de paraules i d’expressions i mots inventats, deformats o utilitzats en un sentit diferent de l’habitual, i a això s’hi afegia la pressió pel repte que suposava. Volia que l’experiència del lector català fos idèntica a la del francès. Tot i que en traducció la perfecció no existeix, vaig quedar-ne molt satisfet. I a més vaig tenir la sort que l’esforç se’m recompensés amb el premi Ciutat de Barcelona.
I quin és el seu preferit, aquell que pel text original, pel resultat final, per alguna circumstància anecdòtica, sempre té present amb un somriure plaent?
Jo me’ls estimo a tots igual, perquè cadascun m’ha fet créixer com a professional i m’ha ensenyat alguna cosa nova de l’ofici. Però n’hi ha dos que em venen sempre al cap quan se’m fa aquesta pregunta: el primer és Contes, de John Cheever. És el llibre més gruixut que he traduït: quasi 900 pàgines. Va ser un encàrrec d’en Bernat Puigtobella per a la col·lecció A Tot Vent, de Proa, i m’hi vaig passar més d’un any. Des d’aleshores ja no he parlat més de John Cheever, sinó de l’oncle Cheever. I el segon és Reparar els vius, de Maylis de Kerangal. Potser és la traducció de la qual he parlat més i per la qual m’han convidat a més clubs de lectura, segurament gràcies al Premi Llibreter. Sempre estaré molt agraït a la Rosa Rey, l’editora d’Angle, per haver-me-la confiat. A més he tingut la sort de conèixer l’autora i de participar en dos tallers conduïts per ella, a Arle i a Lilla, amb altres traductors de la seva obra.
En el món de la traducció s’ha passat de no fer cas de les traduccions (que sovint eren deficients; parlo d’unes quantes dècades enrere, i deixant al marge els traductors amb renom, fins i tot aleshores) a conscienciar els lectors del valor que tenen i fer més visibles els traductors. Com ho valora?
Les associacions professionals, com ara l’AELC, de la qual soc vicepresident, han fet moltes campanyes de conscienciació per aconseguir més visibilitat i més reconeixement de l’ofici de traduir, algunes adreçades específicament als periodistes. També és veritat que veníem d’una situació lamentable i que, per tant, qualsevol acció que es fes per millorar ja suposava un gran avenç. Per sort ara la majoria de les editorials ja ens tracten com a creadors i ens posen el nom a la coberta, i la majoria dels periodistes culturals ens esmenteu a les ressenyes. Però encara hi ha un problema molt important per resoldre, el més important de tots, i és que les tarifes estan molt per sota de la mitjana europea. Com a creadors professionals volem prestigi, sí, però no a qualsevol preu.
Passem al món de l’edició. Vostè va ser i ara encara és editor de literatura infantil i juvenil (LiJ). Què l’atreu d’aquesta franja d’edat lectora?
Els primers lectors són els més exigents: te n’adones de seguida, quan un llibre no els fa el pes. Per això l’edició de LiJ és un repte molt seriós, que al mateix temps va lligat amb la responsabilitat d’oferir un material de primera per formar els grans lectors que vols que siguin en el futur.
En infantil (en tot text, sigui per a l’edat que sigui) és complicat trobar l’equilibri. Que un text no sigui massa fleuma o massa bèstia, massa bàsic o massa complicat, massa o massa poc políticament correcte... Vivim en una dictadura del que és políticament correcte, però suposo que per a un editor de LiJ és arriscat sortir de la parcel·la delimitada...
Precisament la bona literatura infantil i juvenil es caracteritza per girar sempre l’esquena al que se suposa que ha de ser políticament correcte. La bona literatura és lliure i pot bategar als marges, també. I sobretot no ha de menystenir les capacitats de comprensió del lector. Hi ha nens que són capaços de jugar a videojocs molt més complicats que qualsevol text suposadament difícil per a la seva edat. Aquí l’hàbit i l’exemple són fonamentals.
Doncs, pel que fa a la literatura juvenil, encara és més complicat, perquè és una edat en què es llegeix poc i costa atreure l’interès de noies i nois de 14, 15, 16 anys... Té cap recepta?
Per sort no hi ha cap recepta màgica. Dic “per sort” perquè, si hi hagués una fórmula infal·lible i jo la tingués, la meva feina seria ben avorrida i previsible. Els lectors d’aquestes edats ja no són gaire diferents dels adults. Hi ha temes que per l’edat els poden interessar més que d’altres, i també és important no menystenir la seva capacitat per apreciar la bona literatura. He assistit a clubs de lectura juvenils amb un nivell crític impressionant.
I fa tot just un any que també és editor d’adults... Suposo que la feina més emocionant i alhora més feixuga deu ser ‘tastar’ originals. Tenir l’esperança de trobar un diamant i, sovint, confirmar que massa gent vol publicar abans de saber escriure prou bé...
A l’editorial arriben molts originals, tant de LiJ com d’adults, però dels que arriben n’hi ha ben pocs que estiguin ben escrits, i encara menys que tinguin interès. Una de les tasques més feixugues de l’editor és haver de dir que no als autors, que sovint es pensen que l’únic que fas en tot el dia és llegir i valorar originals. Sempre ens falta temps per llegir i per valorar com cal cada original. Però aquest neguit es compensa amb escreix amb l’emoció de descobrir de tant en tant una obra interessant i ben escrita.
Cada franja lectora té els seus reptes? O com a editor els objectius són similars?
Diria que en la LiJ el repte sempre consisteix a il·lusionar, mentre que en la literatura d’adults el repte és més aviat no decebre.
I a Més Llibres, quines novetats tenen previstes? Si això fos un programa de televisió, ara demanaria que aparegués un rètol de “Publicitat”... Si li sembla bé, parli’m de tres títols destacats que publicaran aviat.
De pedra i os, de Bérengère Cournut, amb traducció del francès de Marta Marfany. Una novel·la iniciàtica, impregnada d’ecologia i d’espiritualitat, que ens submergeix en l’univers inuit, tan remot com fascinant. Va guanyar el Premi de Novel·la Fnac 2019 i el Libr’à Nous 2020, que és l’equivalent francès del nostre Premi Llibreter.
El segon?
Un senyor elegant, de Suso de Toro, amb traducció del gallec d’Eduard del Castillo Velasco. Una novel·la riu de gran qualitat literària, un híbrid fascinant de novel·la històrica, psicològica i d’idees en què l’autor fa una recerca quasi obsessiva per reconstruir la vida del cirurgià gallec Ramón Baltar, un home aparentment conformista que, a la seva manera, discreta, va lluitar contra la dictadura.
I el tercer és...?
Connectar, de l’artista de gènere no-binari Kae Tempest, amb traducció de l’anglès de Martí Sales. Un assaig breu i molt potent, una reflexió molt lúcida sobre el poder de la connexió creativa com a antídot contra la inacció i l’estancament. Connexió amb nosaltres mateixos (dissociats sempre entre el nostre jo autèntic i el jo del rol que ens imposa la societat capitalista) i connexió amb els altres. Crec que és un títol molt oportú en aquest temps que ens toca viure.
No sé si per influència de la seva vocació, però són tres traduccions...
Pura coincidència, tot i que és veritat que el gran repte dels editors de segells encara no consolidats és trobar bons autors nacionals. En tenim, i arribaran.
Anem per la tercera part de l’entrevista, la més global... Em pot quantificar, com a editor, quina repercussió està tenint la pandèmia? En el seu cas concret.
A nosaltres el virus ens ha fet prou mal, perquè s’ha presentat en un any crucial per a Més Llibres. Precisament la setmana que va començar el confinament teníem programada una roda de premsa per presentar disseny i editor. Els pocs títols que hem publicat han estat ben acollits, però les vendes no han estat les que hauríem pogut esperar en un any sense sotracs. Esperem que l’any que ve la situació ens sigui més favorable per poder remuntar.
Més Llibres i Animallibres pertanyen a Bromera, una editorial valenta amb un volum de publicació i vendes que la fa arribar a ser mitjana en el sector. És més complicat aconseguir l’espai natural entre els grans grups i les editorials independents?
Actualment hi ha un tòpic molt estès segons el qual sembla que els grans grups només publiquin best-sellers i autors mediàtics i que les editorials independents només publiquin literatura de qualitat i, sovint, arriscada. La sort de les editorials mitjanes és que no encaixem en aquest tòpic i, com que no s’espera res de nosaltres, ens podem centrar a anar construint catàleg amb bona literatura.
En moments com els que vivim, que obliguen (o ho haurien de fer) a fer un ‘reset’ com a societat, quin seria el seu somni d’una cultura digna i amb aspiracions realistes?
Amb aquesta pandèmia global s’ha fet ben palès que la cultura és un bé de primera necessitat. Jo aspiro a viure en un país que posi de debò la cultura i els seus treballadors en la llista de prioritats indefugibles. Una societat amb una tradició cultural com la catalana no es pot permetre desastres humiliants com l’intent fracassat d’ajuts als autònoms que vam haver de veure no fa gaire.
I com a editor, quin seria el seu somni? Més fàcil: quina mena d’autor voldria descobrir vostè?
El meu somni seria publicar la primera obra d’un autor molt jove i amb un talent extraordinari, i ajudar-lo a créixer com a escriptor. Crec humilment que és el màxim a què pot aspirar un editor.

Traductor premiat

Jordi Martín Lloret, barceloní, collita del 1972, és un reputat traductor d’anglès i francès, al català i el castellà. Es va llicenciar en traducció i interpretació per la UAB i ha traduït obres d’autors com ara Martin Amis, Carrère, Hustvedt, Cheever, Claudel, Chesterton, McCullers, Ionesco, McEwan... Per la traducció de L’escuma dels dies, de Boris Vian, el 2014 va guanyar el Ciutat de Barcelona i el Mots Passants. Des del 2015 és vicepresident pel Principat de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. No content amb això, des del 2008 va anar agafant paper d’editor, primer al segell Bambú de l’editorial Casals i, a partir del 2019, al capdavant d’Animallibres i de Més Llibres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.