Hi ha una mort del cigne, la peça de ballet clàssic, que Sol Picó (Alcoi, 1967) balla entre plomes blanques en el seu últim espectacle, Malditas plumas , en el qual, a propòsit d’una revisió del món de la vedet de les llums i ombres del Paral·lel, reflexiona, d’una manera molt personal, sobre el propi cos, el concepte del xou i el fet de fer-se gran dalt d’un escenari.

La ballarina i coreògrafa Sol Picó va poder estrenar finalment Malditas plumas dimarts al festival Temporada Alta , a El Canal de Salt, després d’haver caigut de la programació del TNC dos cops arran del confinament per la Covid. Sí que es va poder veure a Madrid als Teatros del Canal .

La Picó, i és que les vedets de cuixa i escot tenen aquest ego nominal com de cantant folklòrica melodramàtica, es calça les botes bucaneres per explicar-nos una història del NO-DO, de noies que volien sortir de la misèria gràcies a guanyar concursos de bellesa, disputes per coronar-se com la nova Scarlett O’Hara, i de sortir de la marginalitat i de l’anonimat de la noia del cos de ball a l’estrella del Paral·lel. Entre caixes i acompanyada a l’escenari pel músic Pere Jou, el cantant de Quart Primera, i per una Sol titella, repetirà i repetirà, com una nina articulada, com la gallina que galleja al corral, els passos per convertir-se en la vedet. I com a tal, trencarà la quarta paret, el que La Maña feia amb tanta naturalitat, dirigint-se amb picardia al públic. També ho farà la Picó. Moments de xampany, d’asseure’s a la falda dels senyors, d’acudits feministament incorrectes… tot això ara és demodé, decadent, però en aquell passat del NO-DO això era transgressió. La Picó se’n riu i n’incorpora la comicitat, com quan, del públic, en surt el seu cos de ball que l’alçarà com a Norma Duval al Folies Bergère. La Picó és gamberra i també sensible. I tendra quan confessa aquest ocàs vital. Es posarà les puntes i tot el plomall per recuperar, des de la nostàlgia, un món desaparegut com a preludi, sense drama, que tot té un final.