“Formar mestres entre gent de l’ofici és una necessitat”

M’hi vaig resistir tant com vaig poder, no em sentia encara prou competent per assumir-ho. En aquella època, per escollir director, el claustre de mestres havia de presentar una terna a la direcció dels Serveis Territorials i des d’allà triaven. Vaig formar part de la terna i em varen triar. No vaig saber negar-m’hi.

La normativa molta gent l’entén com una cotilla que t’impedeix créixer. És a l’inrevés, la normativa és una eina que es pot usar. Quan es discutia allò de les guàrdies de pati (quants mestres, qui...), jo vaig sortir amb la normativa: el pati és lectiu, tots al pati!, i s’acabà la discussió i les interpretacions.

Agraeixo molt als serveis públics i és molt important ser-ne, d’agraït. Són tremendament rellevants sobretot per als de les classes subalternes, que deia en Raimon. I he tingut sempre la consciència, els 40 cursos escolars que he treballat, que era un funcionari públic al servei del ciutadà. I si havia de girar alguna roca perquè el ciutadà tenia un dret trepitjat, girava la roca.

No. Té diversos problemes, per mi. Un és d’origen: és un error associar les hores de formació o els títols acadèmics amb la carrera professional. És com si jutgéssim un flequer pel nombre d’hores de formació que ha completat i no pas per la qualitat del pa que fa. Un altre és que sovint la formació dels mestres va a càrrec de professionals que no han exercit mai l’ofici, un despropòsit! Un tercer element és que la formació parteix de les necessitats detectades per l’administració, quan hauria de sorgir de les necessitats percebudes pels mestres. I te’n dic un altre: no es treballa ni s’ensenya l’hàbit de la lectura professional, imprescindible, perquè estimula la reflexió, amb la qual es troben moltes més solucions o millores als problemes de la professió.

Ho és, per la necessitat de compartir allò que es fa. També perquè el llenguatge de la relació professional ha de ser planer i ben comprensible i només ho és si se l’apropia el que fa la feina, el que proposa les activitats per als nens a l’aula, la gent de l’ofici.

Primer de tot, dona seguretat professional a la gent que hi treballa, que en aquest món ple d’incerteses és molt útil. Permet que les criatures puguin desenvolupar les seves qualitats al màxim perquè tot el professorat treballa en una direcció acordada. I, llavors, en la mesura que hi ha un projecte compartit, la formació té molt més sentit i s’aprofita en tota la seva dimensió. La gent és més conscient de les seves necessitats i mancances i es comparteixen en grup per fer una demanda que s’ajusta exactament al que es necessita.

Convé matisar. Entenc que són dues coses diferents, totes dues necessàries. Hi ha d’haver activitats intercentres perquè hem de reforçar les inquietuds personals de formació de la gent que en tingui. I hem d’aconseguir cohesionar claustres perquè facin projectes compartits. Tant en un model com en l’altre, quan parlem de formació, hem de tenir clares les preguntes a través de les quals cerquem les respostes. I el formador ens ha de venir a ajudar a trobar les respostes, no pas a donar les respostes, ajudar a trobar-les.

Ara hi ha moltes persones teòricament formades per poder ser directors en qualsevol escola i potser tardaran anys a ser-ho, potser no ho seran mai. Francament, dubto de la seva utilitat. Em sembla que la direcció d’un centre ha de ser nomenada per l’administració, d’acord amb la comunitat educativa. Un cop nomenat, si ha de menester formació, ha de tenir l’oportunitat de tenir-la. I si no l’ha de menester, no, perquè, a gestionar, se n’aprèn gestionant, no se n’aprèn fent cursos de gestió. Pel que fa a la pedagogia, és clar que no tots els bons mestres són bons directors, però per ser bon director has de ser bon mestre. I llavors, al director li has de demanar “resultats”, com a qualsevol empresa.

L’administració me l’aprecio molt, vull deixar-ho clar. És a dir, si en parlo críticament, no és perquè la vulgui destruir, al revés, voldria millorar-la. I vull destacar especialment que el funcionari hi és per garantir que els drets dels ciutadans es compleixin. També cal reconèixer que és una maquinària pesant i de molt mal maneig i que no sempre és capaç de respondre a les necessitats reals dels ciutadans. És una evidència!

Ara mateix l’estructura del sistema no els deixa fer un paper al servei de la garantia dels drets del ciutadà. Els hem convertit en elements al servei de la mateixa administració, no pas al servei dels usuaris, dels mestres, dels nens i nenes i de les famílies que els necessiten.

L’escenari ideal seria poder tenir ben auditats els recursos de cada escola i l’ús que es fa d’aquests recursos per poder-ne assegurar una distribució prou equitativa i justa, però no es disposa d’aquesta informació, no s’hi vol entrar. Llavors hi ha escoles molt hàbils en la reclamació de recursos i en tenen més, i d’altres que no en saben tant i en tenen menys.