Biiingo!

T de Tea­tre i Dagoll Dagom ja van fer diana amb La ten­dresa d’Alfredo San­zol l’any pas­sat. Ara fan bingo amb la suma de David Sel­vas i l’uni­vers càustic d’Empar Moli­ner. La peça diver­teix fins a remoure de les buta­ques aïrada­ment. No té cap altra pre­tensió i, pro­ba­ble­ment, el segell de musi­cal és exa­ge­rat, perquè hi ha ben poca par­ti­tura amb relació a la quan­ti­tat de text. Però fun­ci­ona prou.

El món d’Empar Moli­ner tri­an­gula la comèdia amb la caspa del bingo; l’alco­hol com a antídot per a superar la timi­desa social; el sexe com a lubri­cant de l’amor, i un desig cínic de col·locar l’home en una situ­ació sem­pre ridícula. De fons, amb tota la mala llet del món, hi ha les crítiques vela­des al racisme; la fiblada als que pre­te­nen ser política­ment cor­rec­tes (una gent aco­mo­dada i que no en vol saber res, de la misèria de les clas­ses obre­res), i a supor­tar una men­ta­li­tat catòlica de la Tran­sició (sen­sació de culpa, però dret a pecar repe­ti­da­ment). Els monòlegs fun­ci­o­nen sols, en el dis­po­si­tiu T de Tea­tre dels ini­cis. Es dei­xen embri­a­gar per la música, que fun­ci­ona com a sin­to­nia d’aquest car­ru­sel de misèries d’amor pas­sa­des pel tamís picant de l’humor.

David Sel­vas és un gran defen­sor d’intro­duir música a l’escena, pro­vant d’emu­lar la inten­si­tat dels con­certs. Cer­ta­ment, no acon­se­gueix el mateix èxit que a La importància de ser Frank. En part, perquè la música és enllau­nada; cap intèrpret fa un pun­te­jat de gui­tarra, ni un solo de bate­ria. També és cert que l’escena no ho neces­sita. Que les situ­a­ci­ons són molt diver­ti­des, gràcies a la vis còmica de tota la com­pa­nyia. Aquest bingo ja té pre­vista tem­po­rada al Poli­o­rama (si és que no el trans­for­men en una casa d’apos­tes abans) a par­tir de la tar­dor vinent.