Temporada ‘inútil'

Els pragmàtics desinformats en diuen “viure del cuento”. Això és el que s'atreveix a esclafir l'equip de Temporada Alta a la cara dels que entenen l'art com un privilegi per a una minoria. El que uns prenen per una distracció, un moment de gaudi personal (i que per això penalitzen des de fa quatre anys amb l'IVA i amb unes retallades a la Generalitat i els ajuntaments), té dificultats a desplegar tot el potencial social i democràtic de la cultura. El Temporada Alta fa 25 anys, i ho fa amb un cartell que manté la seva contundència i el seu risc, a més de garantir espectacles més mediàtics per atreure els nous espectadors, com els últims anys. Que no és poc. No hi ha cap castell d'artifici (tot i que els Propeller, si no s'haguessin desfet, serien el bombó ideal per al festival de les noces de plata). Treball i descobriment. Compromís amb la societat i amb l'art. El de casa i l'internacional, amb la complicitat dels noms que comencen a fer un camí amb il·lusió i els que fa dècades són referència en el teatre contemporani europeu (des de Peter Brook, Krystian Lupa fins a Ostermeier, Alain Patel i Korsunovas). El teatre és tan inútil com imprescindible per entendre la realitat i fer-ne una mirada crítica que impliqui una definició personal i un discurs comú entre els espectadors vinguts d'arreu.

El director del Temporada Alta es va plantejar què calia fer per celebrar els 25 anys: “Un llibre?, una exposició? Al final hem decidit fer com si fos un any més.” Per això el cartell no difereix gaire del d'altres anys i manté els principals objectius: atendre el programa internacional ambiciós i donar visibilitat al panorama català, tant per a l'espectador proper com per als programadors d'arreu del món. Als primers espases de la dramatúrgia i la direcció europees s'hi sumen noms nous que s'erigeixen com una nova generació de talents, com ara el portuguès Tiago Rodrigues, Milo Rau amb la Schaubühne de Berlín, Fabrice Murgia i el també alemany Nicolas Stemann. També el Temporada Alta pren el pols al teatre llatinoamericà (ultrapassant la perla dels teatres de Buenos Aires). Així, s'hi reuneixen artistes consagrats com ara el director i dramaturg Mauricio Kartun amb el treball de teatre documental de Lagartijas Tiradas al Sol, Sergio Blanco i Gabriel Calderón o Pablo Larraín.

Pel que fa a la producció catalana, és el punt de partida d'un bon grapat d'espectacles que després faran temporada a Barcelona o gira per Catalunya, començant per la primera posada en escena en català d'Art, de Yasmina Reza (a Barcelona, serà la tercera producció, però fins ara arribaven en versió castellana). En aquest apartat, el teatre més comercial (per proposta i per repartiment) comparteix espai amb els títols de major risc. Aquestes produccions dels artistes autòctons, amb llenguatge propi, són els que interessen als programadors internacionals. De fet, la majoria de les actuacions de grups com ara Agrupación Sr. Serrano i La Veronal són fora de Catalunya. Lluís Pasqual inaugura el festival amb In memoriam, la quinta del biberó: es tracta d'un espectacle de creació a partir de les entrevistes realitzades amb els últims supervivents d'aquella lleva que va entrar a la trinxera amb 16 anys, a les acaballes de la Guerra Civil Espanyola. A càrrec de la nova Kompanyia del Teatre Lliure, acte seguit farà estada al Lliure de Montjuïc. També destaca la proposta del director Àlex Rigola (el director que més direccions ha signat al llarg de tota la història del Temporada Alta), que elabora una dramatúrgia amb Carlota Subirós titulada Who is me. Pasolini (poeta de las cenizas). El festival atén altres directors de referència en la cartellera catalana com són Oriol Broggi i Ferran Utzet (amb un altre Mouawad: Un obús al cor, amb temporada a la Biblioteca de Catalunya), el valencià Carles Alfaro (el seu Vània posteriorment anirà al TNC) o l'esperat nou text de Josep Maria Miró, Cúbit. Pel que fa als autors que se sumen al cap de setmana de creació contemporània, en què compten amb un centenar de programadors internacionals, Sunyer reclama el seu “dret a equivocar-se, és la seva obligació”. Aquest cop, però, s'ha optat per espectacles ja presentats amb èxit al Grec com pot ser Birdie i els Afasians de Loscorderos. També repeteix Xavier Bobés amb el seu espectacle més íntim que mai (per a cinc espectadors), Cosas que se olvidan fácilmente. Pere Faura presentarà una nova peça, així com els de La Veronal, referents avui de la dansa internacional tot i la seva joventut. Sí que hi ha més aventura en projectes de text de nova autoria (sense comptar, és clar, el joc del torneig de dramatúrgia que repeteix novament amb 8 nous autors en les eliminatòries). Claudia Cedó amb L'home sense veu; el projecte de Pares nostres que integra textos de Lluïsa Cunillé, Marta Buchaca, Victòria Szpunberg i Marta Aguilar); la peça intimista Pluja, de Guillem Albà i Clara Peya; la instal·lació de Cabosanroque sobre Brossa, o el Realpolitik (amb segona vida a La Seca), a càrrec del Teatre de l'Enjòlit, que han escrit Carles Fernández Giua i Elies Barberà.

En la labor que el teatre català traspassi fronteres, el Temporada Alta proposa vàries accions. D'una banda, ha generat uns festivals paral·lels per Llatinoamèrica amb la presentació de muntatges d'autoria contemporània. També ha volgut vincular directors com Krystian Lupa (“el gran mestre del moment”) i actors solvents com són Mercè Arànega, Pep Cruz i Marta Angelat per defensar un Bernhard: Davant la jubilació. En molt diferent àmbit, Bobés ultima un treball amb el valencià Jomi Oligor i la llatinoamericana Shaday Larios. El Solar és un treball de recerca, de reconstrucció de la petita història que alhora és tan local i íntima com universal. També una vintena d'entusiastes actors sortits de l'Institut del Teatre s'han atrevit a crear un muntatge insòlit amb una membre de l'equip de Philippe Genty. El risc és absolut a Si au si, que estrena, per cert, plaça: Sant Pere de Galligants.

El teatre és tan inútil que passa a ser absurd, diria Ionesco. Aquest és precisament l'autor de Les cadires, que recuperen Carles Martínez i Míriam Alamany amb Carmen Atance, sota la direcció de Glòria Balañà, que s'ha adonat de la necessitat de recuperar aquest autor per la seva vigència. I sí, Temporada Alta assumeix el repte de repescar autors caducats, inútils com ara Txékhov, Brian Friel, Sarah Kane, Goethe, Guimerà, Jonathan Littell i Shakespeare, i Ramon Llull.