Argelers, el camp fantasma

«No fem cap mena de concessió a les autoritats franceses. Només salvem de la crítica alguns veïns d'Argelers i les organitzacions polítiques i humanitàries franceses que van intentar ajudar els republicans». Felip Solé és taxatiu sobre què explica Camp d'Argelers: «El debat sobre els camps francesos ha estat amagat sota una llosa de plom a França, tapat pels camps nazis. Els nazis van ser camps d'extermini, això ho sabem tots, però no tothom sap que els francesos van ser camps d'exclusió. I el nostre és el primer documental que en parla.» En un camp d'exclusió, segons el realitzador, les persones que hi feien cap eren considerades ciutadans de segona als quals s'aplicaven, a vegades fins a la mort, unes lleis arbitràries. Segons les dades oficials, 100.000 republicans catalans i espanyols van patir els horrors de la platja d'Argelers convertida en camp de concentració, tot i que la xifra real es podria acostar als 140.000: «Tenim el trist privilegi de ser l'únic poble del món que no ha comptat els seus morts. Encara no sabem quants van desaparèixer a la guerra i a l'exili.»

El camp d'Argelers va obrir el 9 de febrer de 1939 i fins a finals de març, es va convertir en el centre d'atenció dels informatius de tot el món: «La premsa internacional considerava l'exili republicà i el camp d'Argelers la catàstrofe humanitària més gran que havia patit el món.» Per tant, s'hi van filmar escenes cinematogràfiques per als noticiaris que mostraven com era la vida al camp. El documental les ha recuperat ara, com també les últimes imatges que es van gravar clandestinament al camp rossellonès, atès que les autoritats franceses havien prohibit les filmacions i les visites pel descrèdit internacional de què eren objecte per les condicions infrahumanes en què vivien els refugiats. Aquestes imatges les va filmar el cineasta Jean-Paul Dreyfus Le Chanois. Els francesos les van confiscar i destruir però els brigadistes internacionals del camp en van salvar una còpia, que es va conservar als Estats Units.

El documental, que dramatitza els fets amb actors («era la forma més clara d'ensenyar com funcionava el camp») i inclou una vintena de testimonis, destapa un altre aspecte desconegut d'Argelers: la violència (agressions i violacions) de què van ser objecte algunes de les dones per part dels seus vigilants. Precisament, un dels testimonis que en parla és la reusenca Eulàlia Sangenís, que era una nena quan va ingressar a Argelers i va contemplar amb els seus propis ulls alguns d'aquests episodis. Cal tenir en compte que 50.000 de les persones que van passar per Argelers eren dones, nens i vells. Per tant, no eren només homes o soldats. I aquí, segons Solé, sí que es pot establir un cert paral·lelisme amb els camps d'extermini nazi: «Hi ha alguns punts en comú, ja que els camps francesos també tenien cel·les de càstig, per exemple. El camp de Cotlliure tenia una organització similar a la d'un camp nazi.»

Camp d'Argelers ja s'ha emès per la televisió francesa. A l'estiu, es va estrenar a Argelers davant 1.200 espectadors, i a començaments del 2010 s'exhibirà en una cinquantena sales de cinema de França. A Catalunya, ha començat el seu camí al festival Memorimage de Reus. El 10 de desembre l'emetrà TV3. Per Felip Solé, «Argelers és un camp fantasma. Desapareix quan s'hi prohibeixen les visites i les imatges. Però, al mateix temps, és un camp que tothom coneix. Totes les famílies catalanes de l'exili, tant les que s'hi van quedar com les que van tornar, tenen algun familiar que hi va passar».