Avatar sobre Lorca i/o Ortega y Gasset

Essent jo vicedirector (només podia dirigir en cas d'absència, malaltia, incapacitat o mort del titular) de l'Academia Española de Bellas Artes de Roma, responsabilitat que només em va produir disgustos i mala sang, un bon dia va venir de visita –per hostatjar-se a l'Acadèmia algunes jornades– (i aquí comença la nebulosa del meu record) un familiar de l'assassinat García Lorca o la germana de l'Ortega y Gasset; o totes dues visites en el temps (el record i la memòria se'm barregen). Tanmateix recordo amb claredat –perquè em va impressionar la indiferència que van manifestar davant de les qüestions que jo els plantejava– que vaig preguntar al familiar de Lorca si havien pogut recuperar el cadàver del poeta. La resposta va ser una evasiva total, un desinterès manifest pel cas. En vaig treure la conclusió que com que la família del poeta era, per posició i interès social, clarament prorègim franquista, havia aconseguit, ja en els temps del dictador, recuperar secretament el cadàver i amagar-lo en un indret privat perquè ningú més es fiqués en aquell desagradable quid pro quo per un familiar molt gloriós, sí, però incòmode. I obviament, volien diluir i posar fi a aquell afer personal dolorós –i vergonyant, per la família, a part dels rèdits econòmics que proporcionés– deixant les coses en el que, sense fonaments, diguessin els altres.

La mateixa impressió vaig tenir respecte de la germana d'Ortega y Gasset. En comunicar-li la meva relació personal amb el filòsof, a Madrid (primer trimestre del 1948; va ser l'Ortega qui em va encaminar vers el sentit que els humans no tenim essència sinó història), la germana no en va voler saber res; li feia nosa la qüestió. Només interessava la rendibilitat del familiar.