la crònica
Més perones
En el programa de mà de Requiem for Evita , hi escriu el dramaturg gironí Jordi Prat i Coll (1975) que “la fe només busca en allò intangible una raó de ser”.Més enllà del fet de creure o no creure i obviant l'objectiu de posar-nos transcendents, hi ha moltes idolatries actuals –es menciona Messi, per l'advocació argentina, però afegim-hi Star Wars o Joc de trons– que ultrapassen el culte, kitsch i passat de moda pel freakisme modern, que venera “santa Evita, patrona del oprimido”. Així resava l'estampeta repartida entre el públic, dissabte a la nit, en una única funció, a La Planeta i obra d'estrena del festival Temporada Alta .
Les idolatries fascinen i, abillades en to de comèdia, ajuden a desmuntar les creences. És el que fa Jordi Prat i Coll amb un personatge que revisita des que el 2004 va adaptar Eva Perón de Copi al Teatre Lliure amb el contratenor Xavi Sabata en el paper de l'estrella. El retorn al personatge, a la seva vida i amb la banda sonora del musical Evita, el fa des d'una òptica gairebé mariana envers la primera princesa del poble i serveix per denunciar la perversió del populisme, d'un poder que pot semblar diví però és humà.
El musical sacre de petit format amb els oficiants gens endiumenjats, sinó amb el xandall de barri, permet crear aquesta missa fora del temple, pròpia d'un lumpen que Evita va abanderar. Hi ha tota la litúrgia: es pren la comunió, es llegeixen les lectures i com a corpus, les melodies d' Andrew Lloyd Webber . Anna Moliner, Jordi Vidal i Andreu Gallén excel·leixen en el paper del devot capaç de sentir i patir com el mite. Dels números musicals, Moliner commou i emociona tant amb la copla a l'estil de la Piquer com amb la confessió, unes notes que puntegen Mar i Cel i acabaven amb el somni d'Els miserables; fins i tot Jesucrist Superstar es va escolar en un rèquiem que comença tot desgranant mongetes perones. L'anecdotari real, però, que el temps ha fet llegenda, enalteix el mite. El peronisme musical hauria de tenir recorregut; les perones ho valen.