El biquini blanc

Era blanc i la noia se’l va posar l’estiu del 1955 a cala Mar Menuda de Tossa de Mar. La càmera de Narcís Sans Prats va enre­gis­trar el moment que forma part de les imat­ges des­car­ta­des d’una fil­mació, un encàrrec per pro­moure turísti­ca­ment la Costa Brava. És el pri­mer biquini docu­men­tat, segons els consta a l’Arxiu Muni­ci­pal de Girona, a les plat­ges de les comar­ques giro­ni­nes. No es devia con­si­de­rar decent que la noia del biquini blanc apa­regués en una pel·lícula amb fina­li­tats comer­ci­als i que havia de ser un reclam per a visi­tants. Amb el canvi de dècada, però, sí que es va con­si­de­rar decorós, res­pec­ta­ble tot i la dic­ta­dura fran­quista, sobre­tot perquè els biqui­nis blancs a les plat­ges sig­ni­fi­ca­ven diners, molts diners. El melic de la dona va pas­sar de ser un escàndol a tenir la bene­dicció con­des­cen­dent feta des d’una mirada voyeu­rista i interes­sada. El melic de la dona, els seus pits dels 20 anys, les seves cui­xes flàcci­des dels 40, les arru­gues de la pell vis­cuda als 60 són, encara, un reclam per fer diners si són actrius, minis­tres o prin­ce­ses, que pel fet de ser actrius, minis­tres o prin­ce­ses tenen doble pressió estètica que les que no ho som i tenim els pits cai­guts, les cui­xes poc con­tor­ne­ja­des i la pell vis­cuda. Encara són un ham perquè impera la mirada rància, con­des­cen­dent, voyeu­rista i interes­sada, la que dona diners, la que mos­tra la prin­cesa del pèsol amb biquini. I, amb el bla-bla-bla, obli­dem el que costa que la prin­cesa del pèsol s’esti­gui d’any sabàtic en una platja uru­gua­iana amb un biquini blanc.