De Franco al ‘Big Brother'

Ecos dels seixanta

Deia Marshall McLuhan que “el mitjà és el missatge”. A l'exposició de Joan Rabascall a la Fundació Suñol podem dir més o menys el mateix: el display és el missatge. I és que la proposta d'aquests Camins encontrats, títol de l'exposició, transforma la proposta original de l'artista en un aparell de comunicació i reproductibilitat que l'actualitza i la projecta als nostres dies. Una proposta d'Enric Franch, professional del muntatge d'exposicions, que ha modelat aquest patró documental d'exposició per contrastar obres de la Col·lecció Suñol adquirides fa anys amb obres actuals del mateix artista.

Rabascall, sempre crític amb els mitjans de comunicació, que denuncia l'alienació de la publicitat, que posa la ironia enfront del gest polític i del seu missatge, és l'artista que ha pres eslògans publicitaris o propagandístics com a ready-made i que ha transformat en obra d'art per mitjà de la desviació crítica, allò que Guy Debord en va dir la dérision. És l'artista crític amb el Tout va bien, La voz de su amo o Spain is different, un pescador d'eslògans que tant critica els perfils dictatorials i la falsa democràcia com l'espectacle de masses que ofereix el capital. Una deriva crítica que defineix el tarannà d'aquest artista que s'expressa amb la indiferència de Duchamp envers els mitjans de comunicació i els seus missatges.

Indiferència crítica

La imatge fotogràfica reproduïda en un diari o revista, el text que l'acompanya, el títol, el lead, l'eslògan, són elements gràfics que mitjançant el sistema del collage i l'acumulació pròpia del nouveau réalisme acaben per configurar un conjunt d'imatges superposades que confronten l'art al luxe, a les multinacionals, al poder, el sexe, l'erotisme, el menjar, tot denunciant els excessos d'una societat narcisista, pendent d'ella mateixa i generadora de violència infinita en conflictes humanitaris i ecològics.

La col·lecció de televisors en miniatura que l'artista ha anat atresorant al cap dels anys constitueix un arxiu iconogràfic de primera magnitud sobre la penetració de la caixa ‘tonta' en la conformació de l'opinió pública tant en el pla de les idees com en el pla del consumisme i, sobretot, permet llegir la familiaritat de l'objecte en si en el context domèstic, empeltat d'altres objectes d'ús quotidià generalitzat.

L'obra de Rabascall que comprà Josep Suñol als anys setanta és tota una icona del punt final de la dictadura: Franco hace deporte-Autopistas Concesionaria Española SA (1975), que pertany a la sèrie Spain is different, un eslògan ready-made que l'artista prengué d'una campanya turística del ministre Fraga Iribarne. La foto d'un Franco envellit entretenint-se jugant al golf intentant demostrar un bon estat de salut al costat del llançament d'una campanya d'inversions de capital, mostra l'engany d'un règim polític decadent que es ven al millor postor.

Icona del consumisme

L'obra amb la qual es confronta aquesta denúncia política de l'Espanya dels setanta és Del Big Bang al Big Brother (2012), el retrat d'una hamburguesa gegant sobre rodes, icona publicitària del fast food de McDonald's, farcida de tots els instruments vinculats al món del consum tecnològic: cables de connexió, mòbils, tauletes, ordinadors, sexe, diners, avions, auriculars, un monument al consumisme de la societat global d'avui. A la sala de la Fundació Suñol el públic pot imprimir-la i endur-se-la.

Aquesta obra, presentada a l'exposició De paso en la Tierra /De passage sur Terre a Sevilla el 2012, és una revisió d'un treball gràfic anterior que Rabascall va fer per al diari Le Monde Diplomatique (1987) i després per a la revista Journal-The Los Angeles Institute of Contemporary Art (1987) titulat Media Fast Food. L'empanada monumental d'aquesta primera hamburguesa feia tall d'entrepà els rètols de terrorisme, narcòtics, violència, armament, sexe, guerra, KGB, TV talks, un mixt d'anàlisis dels media a partir dels seus titulars més freqüents. La nova hamburguesa passa del rètol a la imatge. És un món conegut, però Joan Rabascall no es mou del seu posat crític per recordar-lo, com un Roland Barthes que posa de costat dues paraules clau: crítica i veritat, per desentranyar un cop més l'engany ideològic que viu la societat contemporània a través dels mitjans de comunicació, que es vanten justament d'estar al servei de la veritat.