La correcció perillosa

Hi ha espectacles que sembla que compleixen, però que no acaben de ser satisfactoris. De fet, és pitjor: s'acosten perillosament a la correcció, és a dir, a aquella mitjania que fa que siguin fàcilment oblidables. No hi ha res que grinyoli ostensiblement al Macbeth que inaugura la nova temporada del Liceu, però el muntatge procura la sensació que no es treballa perquè res sigui memorable. És una impressió general de la producció, adquirida al Gran Teatre de Ginebra, que pot concretar-se en les diferents parts, tot i que, potser, alguna cosa varia amb el “segon” (un concepte cada cop més caduc i revisable) repartiment, en què Luca Salsi i Tatiana Serjan interpreten, de manera respectiva, Macbeth i la Lady més terrible del teatre i de l'òpera. Pel que fa al “primer” repartiment, el baríton francès Ludovic Tézier i la soprano austríaca Martina Serafin són bons cantants, com s'ha tingut ocasió de comprovar al mateix Liceu, però potser tant un com l'altre són massa lírics per abordar amb plenitud dramàtica i efectes inquietants la parella sinistra.

La direcció de Giampaolo Bisanti tampoc afavoreix que Tézier i Serafin, que sempre llueix amb la seva presència escènica, cultivin les seves potencialitats dramàtiques. Si a vegades pot fer la sensació que la partitura d'un Verdi encara primerenc (lluny de la maduresa desencisada amb la qual va compondre Falstaff i Otel·lo, les seves altres dues obres inspirades en Shakespeare) no s'acorda amb l'atmosfera tèrbola, corrupta fins a la putrefacció, de Macbeth, la direcció de Bisanti no hi aporta cap tensió dramàtica i és d'una lleugeresa descoratjadora. Tal capteniment no va acabar d'afectar el cor, que, sobretot, va excel·lir en l'estremidor Patria oppressa, en què el poble escocès lamenta que la pàtria s'hagi convertit en una tomba. Aleshores, a més, el cor va restar sol al davant de l'escenari, amb la cortina abaixada que tapava un decorat únic relatiu a una mena de palau intemporal amb arquitectura d'èpoques dictatorials. Si bé el decorat era lleig, sense que hagués de ser bell, tampoc no donava la sensació opressiva relativa a un Macbeth. I és així que la direcció escènica volgudament minimalista de Christof Loy transcorre en un espai insuls mentre s'explora psicoanalíticament en els hipotètics “problemes de gènere” de Macbeth que fan que les bruixes tinguin bigoti (sí, i és en el text, però és tan literal!) i que somiï una dansa d'ondines amb dos ballarins. S'ha de dir, però, que juga bé amb les transparències, que fan que l'escena adquireixi un aire fantasmal.