L'home dels àngels

Trobo Jaume Marès entre­tin­gut a col·locar les dar­re­res tar­ge­tes a les peces de l'expo­sició D'àngels i rebels. És una feina deli­cada i meti­cu­losa, perquè cadas­cuna de la cin­quan­tena de figu­res ala­des –grandària, mate­rial i colors diver­sos– porta un mis­satge propi. Cada àngel és un àngel amb per­so­na­li­tat i amb un mis­satge molt clar. «Sem­pre m'han fas­ci­nat aquests éssers i, tot i que sóc hereu d'una edu­cació catòlica, l'única vin­cu­lació que hi trobo amb la sim­bo­lo­gia cris­ti­ana és la de l'àngel de la guarda», em con­fessa l'artista. Es declara un segui­dor incon­di­ci­o­nal d'aque­lla figura que àvies i mares han transmès als petits de la família quan es trac­tava de bus­car sal­va­dors a l'arri­bada de pos­si­bles mons­tres de somni. «Els àngels són bon­da­do­sos, gene­ro­sos, els tro­bes quan els neces­si­tes i t'aju­den a asso­lir els teus rep­tes», diu Marès, i hi afe­geix: «Sobre­tot si el teu repte és la rebel·lia con­tra un món que no et con­venç.» Rebel·lia. L'altre cos­tat de la mos­tra que ahir es va inau­gu­rar en l'espai MiD de Pala­folls enmig d'una festa. Però, val la pena rebel·lar-se? Com a res­posta l'artista m'asse­nyala les figu­res huma­nes de mig cos col·loca­des sota els àngels. Són escul­tu­res amb un toc d'indis­ci­plina. Algu­nes es coro­nen el cap amb una cresta pun­xe­guda i totes, abso­lu­ta­ment totes, pre­sen­ten les feri­des de la bata­lla con­tra la resig­nació, con­tra la muda accep­tació de les nor­mes. «El mate­rial amb què estan fetes em per­met mos­trar les esquer­des de la decisió de ser incon­for­mis­tes», apunta i m'asse­nyala el fons de la sala. Allà s'hi aixeca un altar molt par­ti­cu­lar. «He con­ce­but l'espai del MiD com si fos una ermita del Piri­neu. Un lloc on la comunió entre allò sobre­humà i allò humà es pro­du­eix. Per això els àngels ocu­pen les parets i als seus peus les imat­ges feme­ni­nes dema­nen, pido­len, l'ajut neces­sari perquè els rebels puguin con­ti­nuar aixe­cant la veu.» L'esce­ni­fi­cació dels altars es repe­teix en altres indrets. Tots són llocs per pen­sar. Però els pen­sa­ments que pro­vo­quen no són sem­pre els matei­xos.

Sor­tim fora de l'espai, però ens man­te­nim en la zona d'influència de l'edi­fici. Allà, al bell mig de la làmina d'aigua del Fòrum Pal·lati­olo, s'aixeca un arbre molt par­ti­cu­lar. Car­re­gat de sim­bo­lisme, té el cos de for­migó, les bran­ques de ferro i les fulles són àngels. «Cinc-cents àngels tre­ba­llats a mà. Un a un.» Dar­rere d'aquest vin­cle entre natura i art també s'amaga una història. «Algú va llençar al mar el bloc de for­migó, que for­mava part d'un pal de la llum. Quan el vaig tro­bar a la Tor­dera l'aigua i la sorra ja havien fet molta feina. Res­ca­tar-lo i aca­bar de mode­lar-lo va ser com tan­car el cicle», reme­mora. Marés es mos­tra agraït amb Pala­folls, i sobre­tot amb el seu alcalde, Valentí Agustí, amb qui l'unei­xen un munt de pro­jec­tes inno­va­dors que s'aixe­quen arreu del poble: la Porta del Cel, a tocar de la bibli­o­teca, o el banc de pneumàtics, al cos­tat del Pala­uet, en són alguns exem­ples. L'artista no sap encara si l'expo­sició serà l'inici del seu retorn. Es queixa de la fei­nada que suposa tirar enda­vant un pro­jecte així. Però té clar que l'esforç ha val­gut la pena, en bona part perquè es fa a Pala­folls. Tor­nem a la sala. És l'hora que arri­ben els petits alum­nes de música i dansa. Molts d'ells s'emba­da­lei­xen amb les peces. Algú diria que són àngels con­tem­plant-se en un mirall.