Dues pel·lícules sobre poetes

Dues pel·lícules sobre poetes s'han estrenat recentment: Neruda, del xilè Pablo Larraín, i Historia de una pasión, de l'anglès Terence Davies, que, amb un títol original més poètic i, per tant, revelador: A quiet passion, aborda amb sensibilitat el món d'Emily Dickinson. Dos poetes, evidentment, diferents que, de manera respectiva, inspiren dues pel·lícules a la vegada tan diferents que, si no fos perquè han coincidit fugaçment a la cartellera de la qual la de Larraín ha desaparegut ràpidament, no se m'hauria acudit posar-les amb relació. Una mica com en el cas de L'avenir i Elle que, només poden relacionar-se pel fet de ser dos films recents amb Isabelle Huppert. De fet, sospito que n'hauré de parlar de manera successiva, sense poder fer que dialoguin, sense poder jugar a cap comparació, potser a excepció d'una que, tanmateix, no fa més que separar-les profundament: a partir del guió del dramaturg Guillermo Calderón, però sense que resulti sorprenent en relació amb un cineasta que no sembla estimar mai els personatges dels seus films, entre els quals Tony Manero, No i El club, Larraín no mostra cap simpatia envers Pablo Neruda; en canvi, Terence Davies s'acosta amb respecte i empatia a Emily Dickinson, com sol fer aquest cineasta amb uns personatges femenins (els dels seus films autobiogràfics, Veus distants i El llarg dia s'acaba, i els que protagonitzen La casa de l'alegria, El mar blau i profund i Sunset Song) que, en contrast amb els masculins autoritaris i violents, sent més pròxims des de la fragilitat i a la vegada el desig de llibertat.

Larrain, que fa poc va presentar a Venècia un film sobre Jackie Kennedy interpretat per Natalie Portman, mostra un Neruda amant dels diners i dels prostíbuls, vanitós i prepotent. Un comunista burgès, tot i els seus orígens populars. Ni tan sols és contradictori perquè no hi apareix un contrapunt que suggereixi una aspiració ètica i estètica. La poesia només es fa present amb la recitació engolada per part de Neruda, fent-lo representar de manera literal el paper de poeta, del cèlebre número 20 dels Veinte poemas de amor: “Puedo escribir los versos más tristes esta noche.” De fet, no sembla importar-li la poesia, sinó la política, que mai no és noble en el món de Larraín. En una atmosfera de malson, l'acció transcorre l'any 1948, en què a Xile va il·legalitzar-se el Partit Comunista i van ser perseguits els seus membres, incloent-hi l'aleshores diputat Neruda (per part d'un policia feixista obsessionat encarnat per García Bernal) que, suposadament, va aprofitar-ho per convertir-se en símbol de la repressió i de la injustícia.

A Quiet Passion és una història amb components forçosament imaginaris perquè se'n sap poc amb claredat de Dickinson, que, a la segona meitat del segle XIX, va escriure en un lloc apartat de Masachussetts, quasi d'amagat i de nits, una poesia intimista que va fer-se justament celebre després de la mort de la poeta. Però hi ha un retrat profund inspirat per la mateixa poesia o per la idea que la vida va convertir-se en poema per afrontar i sublimar la solitud a la qual va estar condemnada una poeta a contracorrent de la seva època, tan poc favorable al fet que les dones escriguessin. O, potser com la imagina Davies, amb una sensibilitat poètica a contracorrent de totes les èpoques. Potser, de nou, tot és una qüestió relativa a la forma, que, de fet, configura el fons i que, a més, convida a fer una altra comparació. Larraín no és que sigui un mal cineasta, però sembla inquiet volent-t'ho demostrar a través d'una càmera inquieta que corre, llisca i dóna voltes sobre ella mateixa. La càmera de Davies es manté quieta, com la passió de la seva heroïna, per explorar més intensament en la inquietud que batega sota l'aparent tranquil·litat mentre la llum cada cop es fa més fosca i l'aïllament, més gran.