cultura

LA CRÒNICA

Mirar pels dos costats del cim

La Indòmita aconsegueix quallar la peça quan redueix corredisses

Hi ha una edat en què tan lluny s'està del principi de la vida com del final. En què tant s'ha d'estar alerta pels fills que vénen i creixen com pels pares que marxen i viuen d'una altra manera. Pares nostres és una suma d'aquest compendi. Diumenge passat al migdia, al costat de les fotografies de família que omplien les tauletes del pis de dalt de La Planeta, hi havia els pares, en certa manera, homenatjats. Un privilegi que recorda els muntatges d'El Pont Flotant (Com a pedres) en què els pares sortien de platea per eixugar el nen de la banyera... Parlem d'El Pont Flotant perquè precisament aquesta companyia valenciana acaba d'estrenar una peça similar. El fill que vull tindre arrenca a l'escola i acaba, altra vegada, amb la mirada al pare. Els de la Companyia Indòmita, certament, toquen el moll de l'os quan accedeixen a la primera persona del singular. David Planas i Jordi Gilabert tornen al festival Temporada Alta amb una peça que busca tastar tots els condiments de la cuina de les emocions.

D'arrencada, es construeix una trama que recorda molt una comèdia fàcil, de gags ben tòpics (no per això menys certs) sobre el naixement del primer fill i la relació amb les sogres, d'opinions inamovibles. Però Pares nostres guanya pes quan ensenyen el seu “jo” més veritable. És llavors quan l'anècdota pren consistència de veritat i té sentit la investigació. Hi ha sempre un punt de comèdia, però molt més amarga, angulosa, que desarma i dóna per bona la posició dels actors enmig de l'espai escènic. És quan un bon grapat d'espectadors s'hi poden sentir reflectits. Perquè es passa de ser pare a ser fill madur, que comprèn i recorda la manera de fer dels seus progenitors.

El director Iván Morales juga sempre amb la proximitat. Ho va fer a Sé de un lugar, també a Jo mai i a Wasted. De fet, la sorra que escampava el pub de Tàrrega ara és present en el darrer quadre, també d'una sordidesa notable. Si és trist veure com els joves ja han perdut l'esperança, també ho és veure com un pare ha de renunciar (en silenci) al món que ha volgut inculcar al fill. També és una bona clatellada comprovar com el fill desconfia d'un pare que ha volgut ser ideal. Poques vegades una redacció per al dia del pare haurà estat tan contundent, amb un divertit i agre antagonisme amb la redacció de l'anunci del RACC.

L'experiment de convidar Lluïsa Cunillé, Marta Buchaca, Victòria Szpunberg i Marta Aguilar perquè signin quatre textos independents sobre els pares (elles, que només poden ser filles o mares) implica que hi ha notables desequilibris generacionals, entre ells. Elles beuen de moments vitals molt diferents. Manté una conjunció diferent de l'experiment de L'any que ve serà millor (2011) o Res tornarà a ser com abans (2012). La Indòmita aconsegueix quallar la peça a mesura que tensa el drama, reduint les corredisses. Fins al poema visual definitiu, sense rèplica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

COMUNICACIÓ

Celebrem 45 anys de la sortida del Punt-Diari compromesos a guanyar el futur

GIRONA
MÚSICA

Curtcircuit s’expandeix pel País Valencià i les Illes

barcelona
ART

L’exposició ’Miró-Picasso’ tancarà diumenge amb una previsió de 485.000 visitants

BARCELONA
CULTURA

El pressupost de Cultura passa de 298 a 566 milions, en 4 anys

BARCELONA
ARTS ESCÈNIQUES

Cultura reserva 10 milions per impulsar teatre, circ i dansa

BARCELONA
ART

Setze galeries catalanes participaran a la fira d’art contemporani Arco

BARCELONA
CÒMIC

Jandro González dibuixa el misteri no resolt d’uns muntanyers soviètics que van perdre la vida als Urals

Barcelona
Festival del circ elefant d’or

El risc que humanitza el circ

GIRONA
FOTOGRAFIA

El FineArt Igualada fa un reconeixement al fotoperiodisme

IGUALADA