La punxa noucentista

Hi ha un noucentisme de manual que pregonava la ciutat ideal, endreçada i plàcida com un jardinet de Pedralbes. I després hi ha l'altre, el del botiguer que al cafè llegia disciplinadament les gloses d'Eugeni d'Ors a La Veu de Catalunya però a la rebotiga trucava les balances. Josep Aragay i Blanchar (Barcelona, 1889-Breda, 1973) va ser un dels principals ideòlegs del noucentisme diguem-ne programàtic, però tenia prou experiència per ser receptiu a la complexitat humana. S'havia de ser molt comprensiu per encaixar amb humor la impossibilitat de sostenir verticals estables, en aquella Catalunya dels anys vint que veia esfumar-se l'obra de la Mancomunitat amb el cop d'estat de Primo de Rivera. Trobar la cara còmica del noucentisme, que més aviat gastava aromes de Montserrat i coll emmidonat, és una qualitat que només es podien permetre uns quants dels seus coreligionaris més ben dotats i, en especial, aquells que van saber arrecerar-se a les nombroses revistes satíriques que van proliferar a principis del segle XX i que, segons el poeta Joaquim Folguera, van ser dels pocs llocs on es van conquestes realment serioses.

Aragay, signant sovint com Jacob o Cop de Martell, va ser un representant destacat d'aquella generació d'il·lustradors i ninotaires extraordinaris que van saber injectar una mica de vida, a vegades en un to saludablement autoparòdic, a la Catalunya idealitzada dels grans pares de la doctrina; gent com ara Joan Junceda, Feliu Elias (Apa), Josep Obiols, Xavier Nogués, Joan d'Ivori, Gaietà Cornet, Manuel Humbert o Joan Colom –i a la banda dels més refinats, Xavier Güell, Ismael Smith, Marià Andreu–, que des de setmanaris com ara ¡Cu-Cut!, Patufet, Papitu o Picarol van contribuir a enriquir un imaginari cultural que depassa de molt l'estètica més quadriculada que sovint s'ha volgut atribuir al nucli dur del moviment. A quasi tots aquests setmanaris va ser-hi present el nom d'Aragay, no solament com a col·laborador assidu, sinó moltes vegades com a principal mentor.

Cap cas, però, no és comparable al d'El Borinot, un setmanari que no només va fundar i dirigir, de 1923 fins a 1925, sinó que més d'un número el va concebre en solitari de cap a cap. “Costaria trobar una altra revista on la mà d'un sol dibuixant donés tanta personalitat a les seves pàgines”, assegura Xavier Castanyer, director del Museu Municipal Josep Aragay de Breda, màxim expert en l'obra de l'artista i comissari de l'exposició temporal Josep Aragay i la revista ‘El Borinot', que es pot visitar al centre cultural Els Forns de Breda fins al 27 de novembre. No va ser la primera capçalera d'humor que va impulsar Aragay, que el 1912 ja havia tret a la llum, junt amb Humbert i Nogués, Picarol, considerada un referent europeu per la pulcritud de l'edició. El 1917 també va fer-se càrrec de la direcció artística de l'efímera Cuca Fera, amb Josep Carner exercint de mestre espiritual. Però a El Borinot, “setmanari de barrila”, arriba a la maduresa l'experiència acumulada, en la qual s'han de comptar també les col·laboracions a ¡Cu-Cut!, Papitu, Revista Nova, Iberia o La Mainada.

La selecció de dibuixos que formen l'exposició de Breda són en aquest sentit una síntesi, tal com assenyala Castanyer, del que va representar aquest artista en el món de la premsa gràfica catalana del primer terç del segle XX, i de l'enginy amb què va servir-se'n com a “eina de crítica social en un dels períodes més foscos de la nostra història: la dictadura de Primo de Rivera”. És certament una etapa ominosa que històricament hem tendit a endolcir per comparació amb la dictadura franquista, però el règim primoriverista no tenia res d'amable. Des del primer número d'El Borinot, que va sortir just dos mesos després del cop d'estat, Aragay proclama el to de la revista amb el dibuix d'un mussol gegant a la portada, d'ulls implacables i vigilants, damunt la prescriptiva llegenda: “Aquest número ha passat per la censura militar.” La gosadia, quasi una provocació, arribarà més lluny encara en el número 3, en què la llegenda, en grans lletres, ocupa tota la portada, sense ni un dibuix. El noucentisme també era això.

Aragay –com Josep Obiols o Miquel Cardona Quelus, que també van col·laborar al satíric– no feia altra cosa que acoblar l'ideari civilista als seus ninots, que des de la irreverència continuaven advocant per un país d'ordre, civilitzat, culte, assimilable a la cultura europea i d'un caràcter socialment (utòpicament) transversal. De fet, l'humor ha estat sempre la via de penetració més efectiva de l'ideal democràtic: tots acabem sent igual de ridículs si ens presten la deguda atenció. Aragay, dibuixant excel·lent, va servir-se'n per continuar propagant des de les seves vinyetes un programa cultural i polític agònic amb una fe, però, irreductible, perquè a diferència d'altres artistes contemporanis no va fer mai el paper del renegat ni del convers. Així com hi ha un noucentisme que s'acabarà trobant còmode en el franquisme, n'hi va haver un altre que es va alinear amb el republicanisme, que és allà on es trobarà militant Aragay des dels anys vint, quan perdi la gràcia dels prohoms de la Lliga que fins aquell moment l'havien comptat entre els seus. La ruptura es va produir arran del quadre Vacances, una “pintura manifest”, com sosté Castanyer, en què el noucentista avantatjat es prenia unes llicències poc decoroses –això és, massa modernes, massa pastitx– pel gust dels crítics més polititzats, que eren, també, els més influents. El fracàs de l'exposició on va presentar aquest quadre, peça central avui del Museu de Breda, va motivar la retirada d'Aragay al Montseny el 1925 per dedicar-se a la ceràmica, el mateix any que deixava també de col·laborar a El Borinot. Amb la seva marxa, i la d'Obiols tan sols al cap d'un any, la revista només resistiria al carrer fins al 1927, i ja molt desdibuixada.