crítica de teatre / «nixon-frost»

Watergate, cinc anys després

El juny del 1972 l'escàndol del Watergate trasbalsa els Estats Units. Tot per un afer d'espionatge a la seu del Partit Demòcrata durant la campanya electoral a la presidència del país. Entre els detinguts hi ha el cap de seguretat de Richard Nixon, president republicà, que aspira a la reelecció. Tot i l'escàndol, Nixon és reelegit, però dos anys més tard, el 1974, es converteix en el primer, i de moment únic, president dels Estats Units que ha de renunciar al càrrec, acusat d'obstrucció a la justícia per l'afer Watergate. Mai, però, serà jutjat pel cas. Paral·lelament, David Frost, un jove i popular presentador d'origen britànic de late night show, veu com la seva carrera davalla i, després d'arribar al cim amb un programa a la televisió nord-americana, es troba, el 1977, dirigint-ne i presentant-ne un a la televisió australiana. Tots dos busquen rellançar la seva carrera i perceben la seva trobada com l'oportunitat de fer-ho. Frost per tornar a la primera línia mediàtica, i Nixon, fins aleshores retirat a la seva finca a Califòrnia, irònicament anomenada Casa Pacífica, per tornar a la política activa. Pacten quatre entrevistes televisives, per les quals l'expresident percebrà 600.000 dòlars. L'inesperat resultat d'aquestes entrevistes és una confessió explícita de Nixon sobre la seva implicació en l'afer Watergate, la seva petició de disculpes al poble nord-americà i la seva humiliació davant les càmeres. El seu destí serà el que els dos convenen anomenar «la selva», és a dir, l'oblit.

El muntatge que dirigeix Àlex Rigola, en consonància amb el magnífic text de Peter Morgan, és impecable. Plantejat com una mena de combat, amb quatre assalts amb els seus temps morts; l'estructura és convencional, amb el plantejament, el nus i el desenllaç. Convencional, que no vol dir ni senzill ni simple.

Tractant-se d'un espectacle en què la major part de l'acció són les entrevistes televisives, l'amplificació de veu i la utilització de pantalles, amb projeccions que a vegades funcionen com a escenografia i que en les entrevistes serveixen els primers plans dels protagonistes, estan plenament justificades. Aquestes es combinen amb decorats que se succeeixen amb fluïdesa, situant els personatges ara dins un avió, ara en un hotel, ara a la residència de Nixon o al plató de gravació. La narració d'alguns dels personatges secundaris –fonamental Jim Reston per al desenvolupament de la història– serveixen per lligar escena i escena. El ritme és precís, tot encaixa i hi ha quatre escenes memorables com són la primera trobada de Nixon i Reston, la conversa telefònica de matinada entre els protagonistes abans de la darrera entrevista, el moment de la confessió de Nixon i el comiat dels dos personatges a Casa Pacífica. Andreu Benito (Jim Reston), Lluís Marco (Nixon) i Joan Carreras (Frost) ofereixen interpretacions d'un alt nivell i són els qui vehiculen la majoria de les reflexions sobre el poder, la fama, la política i la corrupció. Benito sap treure molt suc de Reston, l'escriptor i intel·lectual que no ha perdut la capacitat d'indignació, obsessionat per aconseguir desemmascarar Nixon. Per la seva banda, Lluís Marco dibuixa un expresident primer còmode i confiat, i després derrotat; un personatge sarcàstic, cínic, corrupte, obsessionat pels diners, amb una notable capacitat intel·lectual, però amb un gran complex d'inferioritat per la seva manca de carisma i de telegènia, que ja li havia passat factura en l'enfrontament per la presidència amb Kennedy, a principis dels seixanta, i que comet l'error de pensar que el país i ell són una mateixa cosa. De la suma de tot plegat en resulta un muntatge extraordinari.

Autor: Peter Morgan. Director: Àlex Rigola. Intèrprets: Chantal Aimée, Andreu Benito, Joan Carreras, Oriol Guinart, Lluís Marco, Kai Puig, Òscar Rabadán i Santi Ricart. Lloc i dia: Teatre Municipal de Girona, 6 de novembre del 2009.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Ramon Coll
Arqueòleg. Autor d’ ‘El santuari ibèric de la cova de les Encantades del Montcabrer’

“La cova de les Encantades és l’únic santuari dels laietans”

PREMIÀ DE MAR
MÚSICA

Documenten les intèrprets no vocalistes de les formacions de ball dels anys 30

GIRONA

Un concurs de curtmetratges amb mòbil al festival de cinema de Blanes

blanes
patrimoni

Distinció europea per a l’Hort Petit del monestir Pedralbes

barcelona
llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona
PATRIMONI

Enllestida amb èxit la fosa de la nova campana ‘Carme’ de Mataró

MATARÓ
Crònica

Guillem Gisbert, la primera masurca

música

‘Eufòria’ torna al palau Sant Jordi el 30 de juny amb un doble concert

Barcelona
música

Lluís Figueras & The Demons estrena el videoclip de ‘Lagarto Lagarto’

girona