El desig de comunicar-nos

No podem dei­xar de comu­ni­car la nos­tra inqui­e­tud per la inco­mu­ni­cació que, per no sen­tir-nos tan sols, va lli­gat al desig per­se­ve­rant d'acon­se­guir comu­ni­car-nos tras­pas­sant bar­re­res, superant inter­ferències, bus­cant esclet­xes per arri­bar a l'altre, inten­tant des­xi­frar codis o crear-ne de nous per sin­to­nit­zar. Per abor­dar el tema, Clàudia Cedó, dra­ma­turga i psicòloga, fa pre­sent a L'home sense veu l'autisme i la soli­tud dels astro­nau­tes per­duts a l'espai. Dues rea­li­tats amb un com­po­nent metafòric (fins simbòlic) que per­met esta­blir ana­lo­gies rela­ti­ves a un cap­te­ni­ment humà uni­ver­sal: la pos­si­bi­li­tat de l'aïlla­ment que, mal­grat les difi­cul­tats per acon­se­guir-ho, no exclou la pos­si­bi­li­tat de tren­car-lo. En la cons­trucció dramàtica de L'home sense veu, que s'ha estre­nat aquest cap de set­mana a La Pla­neta després d'haver gua­nyat l'any pas­sat el V Tor­neig de Dra­matúrgia Cata­lana con­vo­cat per Tem­po­rada Alta, s'esta­bleix una ana­lo­gia con­creta entre un home autista i una dona (que en té cura durant un cap de set­mana en què subs­ti­tu­eix una amiga que ha lli­gat a través d'Inter­net) i els seus àlter ego o pro­jec­ci­ons: un astro­nauta amb una missió en una estació espa­cial i la recep­tora dels seus mis­sat­ges. Els dos mons paral·lels es cre­uen i es bar­re­gen fent-se pal­pa­ble la difi­cul­tat de la comu­ni­cació i a la vegada la volun­tat de crear-la. A l'esce­nari, Cris­tina Cervià i Jordi Subirà repre­sen­ten aquests per­so­nat­ges duals amb els seus recur­sos inter­pre­ta­tius, però sobre­tot amb una moral huma­nista gene­rosa que mena a l'empa­tia. Cervià acon­se­gueix con­nec­tar fàcil­ment amb el públic encar­nant una dona popu­lar còmplice i alhora crítica amb l'amiga que ha lli­gat amb un senyor de Múrcia, quei­xosa del seu marit, admi­rada dels elec­tro­domèstics de la casa, entu­si­asta de George Clo­o­ney. Pot­ser, però, els millors moments arri­ben quan no es parla i, amb un sen­ti­ment d'estra­nyesa i un desig de reco­nei­xe­ment en l'altre, els per­so­nat­ges es miren en el silenci que vol tren­car-se. Ales­ho­res emer­geix una poètica que, reve­lant-se ple­na­ment en el ball final, fa sen­tir la pos­si­bi­li­tat de la comu­ni­cació.