Els segons també tenen drets

Una història de la literatura no es construeix només amb els primers espases, sinó que també ha de tenir en compte els autors de segona fila que han estat capaços de construir una obra prou sòlida. I perquè això sigui possible, la investigació ha de tenir la generositat de dedicar grans esforços a obres que no brillaran mai com ho fan les perles o els diamants.

El nom de l'autor que ara ve al cas és Francesc Alegre (cap al 1450 – 1508-1511), un ciutadà de Barcelona fill d'un mercader del mateix nom i cognom que, entre altres coses, va traduir les Transformacions d'Ovidi al català. Quan es van publicar a Barcelona, el 1494, se'n van imprimir mil exemplars, xifra no gens menyspreable per a l'època. El nom de la investigadora és Gemma Pellissa, que ens ofereix per primera vegada reunides i ben estudiades quatre de les cinc obres de ficció sentimental que va escriure el nostre ciutadà.

El volum és el resultat de la tesi doctoral de Pellissa, de manera que el format acadèmic hi és indestriable. L'editora arrenca amb una introducció general breu, que ens situa davant de l'autor i la seva obra. Com que l'etiqueta ficció sentimental és controvertida des dels temps de Menéndez y Pelayo, Pellissa defineix la ficció sentimental catalana com una moda literària que circula per tot el XV i que consisteix en textos breus en prosa de tema amorós caracteritzats més per la riquesa retòrica que no pas per l'abundància de l'acció.

Després, Pellissa edita cada una de les proses d'Alegre, amb ordre i mesura, amb introduccions prèvies i notes finals explicatives: el Raonament, la Requesta (obra fins ara inèdita), el Somni i la Faula de Neptuno i Diana. Com que és un tractat teòric, el Sermó d'amor s'ha exclòs de l'edició crítica.

Francesc Alegre ha fet prou mèrits per merèixer una edició i un estudi com aquests. Les seves cinc obres de ficció sentimental, escrites entre el 1472 i el 1486, mostren una línia de continuïtat amb les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, un dels grans mestres del segle, amb qui té en comú, a més, l'ús de la prosa d'art que tant va admirar l'autor del Tirant lo Blanc. No és pas per casualitat que l'únic manuscrit que ens ha conservat les obres d'Alegre, l'anomenat Jardinet d'orats, el cançoner recopilat pel notari Narcís Gual el 1486 i conservat a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, contingui també obres de Corella.

Francesc Alegre encara té un altre tret en comú amb l'insigne valencià: la concepció desenganyada de l'amor que es desprèn de totes les ficcions que imagina. Per exemple, al Somni, el protagonista enamorat no sap si trencar o continuar amb l'estimada, que el tracta amb crueltat. Amb aquests dubtes s'adorm i somia que arriba a la cort de Cupido, on presenta una querella contra l'estimada. I si l'autor anònim del Curial e Güelfa fa que en l'episodi del somni del Parnàs a Curial se li aparegui el déu Apol·lo, Alegre fa aparèixer aquí Francesco Petrarca, amb el paper d'advocat defensor del protagonista adormit, i Laura, que defensa la dama objecte de dolor i desig. L'opinió de Petrarca és ben clara: “si femenils rehons han de ser scoltades, no dupte enujats de ací partirem.” El Petrarca que interessa a Francesc Alegre no és l'autor llatí que va entusiasmar Bernat Metge molts anys enrere, sinó l'autor italià del Canzoniere i dels Trionfi. Segurament, Alegre el devia llegir a Itàlia, ja que va viure la joventut a Palerm, a causa dels negocis del seu pare. No fóra estrany que a la cort napolitana del príncep de Viana (hi va arribar el 1457) coincidís amb Joan Roís de Corella, Joanot Martorell o Pere Torroella, el poeta que va ser un dels grans responsables de la fama d'Ausiàs March. Al costat de tanta excel·lència literària, Alegre la va voler imitar. I se'n va sortir.