La caixa de les idees

Anto­nio Ori­hu­ela (Moguer, 1965), de qui ja hem par­lat a les pàgines del Cul­tura, és doc­tor en història per la Uni­ver­si­tat de Sevi­lla, també és assa­gista, pro­fes­sor, ges­tor cul­tu­ral i, sobre­tot, poeta. Ori­hu­ela és un dels màxims expo­nents de l'ano­me­nada poe­sia de la consciència crítica ibèrica i coor­di­na­dor de les tro­ba­des poètiques Voces del Extremo, a la Fun­dació Juan Ramón Jiménez de Moguer (Huelva). És autor d'una vin­tena de lli­bres de poe­sia, entre els quals Todo el mundo está en otro lugar (2011), Cosas que tira­mos a la basura (2012), Auto­go­bi­erno (2012), La guerra tran­quil·la (2012), El amor en los tiem­pos del des­pido libre (2014), Salirse de la fila (2015) i Palos (2016). Com a his­to­ri­a­dor és autor d'un lli­bre sobre la repressió a Moguer durant la Guerra Civil i com assa­gista ha publi­cat Libro de teso­ros (2007), Libro de las der­ro­tas (2008) i Pala­bras rap­ta­das (2013).

Ara pre­senta La caja verde de Duc­hamp, publi­cada per la edi­to­rial cànta­bra El Des­velo. Mar­cel Duc­hamp, l'any 1912, va idear la caixa verda, un recep­ta­cle on ama­gava bocins de paper amb idees i altres apunts que li pas­sa­ven pel cap a tot­hora. Dins de la caixa verda podia anar a parar qual­se­vol cosa que servís per acti­var la ment i que fos d'uti­li­tat cre­a­tiva per a l'artista. Anto­nio Ori­hu­ela, amb el seu assaig, com si fos un tre­ball d'arque­o­lo­gia, fa un recor­re­gut per la història de l'art des de la Grècia clàssica fins a la nos­tra època post­mo­derna, amb una certa iro­nia i sense que falti la crítica des de la mirada lli­bertària.

L'autor ha divi­dit l'obra en dues parts. La pri­mera consta de setze assa­jos on a través d'una visió bri­llant i amb tocs d'humor des­xi­fra els sim­bo­lis­mes, els codis secrets i els mis­te­ris ama­gats en les obres d'art que van con­fluir en l'obra de Duc­hamp, un dels artis­tes més impor­tants del segle XX. Ori­hu­ela, per asso­lir con­clu­si­ons sobre l'artista francès es pas­seja a través del temps ana­lit­zant les obres de pin­tors com ara Masac­cio, Cara­vag­gio, Jan Van Eyck, Anto­ne­llo da Mes­sina, François Clo­uet i Jean Cou­sin, entre altres. L'autor de l'assaig també genera un diàleg amb les obres refe­ren­ci­a­des con­ver­ti­des alhora en frag­ments d'un mis­satge, peces d'un puzle que hem d'anar tra­ient de la caixa verda.

Ori­hu­ela, tot par­lant del mono­mito cita Joseph Camp­bell que, a L'heroi de les mil cares, afirma que sem­pre estem expli­cant la mateixa història. En aquest lli­bre, el món de la rea­li­tat i el món de la visió a través dels símbols es donen la mà amb les metàfores, els jocs de miralls fins a l'infi­nit, les espi­rals que ens por­ten des del labe­rint de Cno­sos fins als museus de curi­o­si­tats, els tau­lers i les peces d'escacs. Són cai­xes dins les cai­xes tal com ho va cons­truir Duc­hamp.

La segona part del lli­bre està dedi­cada ínte­gra­ment a Mar­cel Duc­hamp. Anto­nio Ori­hu­ela, a través de cinc assa­jos, pre­senta el gran artista francès i qui­nes han estat les seves influències més direc­tes en la seva obra. La caja verde de Duc­hamp en rea­li­tat està cons­truït amb la idea que el lec­tor pugui con­ti­nuar tra­ient els frag­ments que res­ten ama­gats dins de la caixa. Un bon i entre­tin­gut assaig que val la pena lle­gir.