Guitarra, veu i saviesa escènica

Sol a l'escenari, amb la seva guitarra –elèctrica, excepte en el bloc central acústic–, quatre llumetes molt ben posades, vint cançons totes per sobre del notable alt –algunes, excel·lent cum laude–, i un domini absolut de l'ofici, de l'espai i de la psicologia de masses, Jorge Drexler va aconseguir dissabte un èxit superlatiu a la sala gran de l'Auditori de Girona, dins de Temporada Alta, i va ser reiteradament ovacionat al llarg de les dues hores que va durar el concert. El cantautor uruguaià va interactuar molt amb el públic i el va fer cantar –de vegades massa–, xiular i posar ritme a les cançons picant de mans i espetegant els dits. Drexler, xerraire per naturalesa, es va esplaiar amb soliloquis sobre la gènesi de les cançons, recordant per exemple com Joaquín Sabina –que va imitar prou bé– li havia suggerit una nit la tornada de Milonga del moro judío, o per què va compondre fa vint anys De amor y de casualitat, per explicar-li d'on venia al seu primer fill, que encara havia de néixer. També va mantenir divertides converses amb el públic, i fins tot va trobar una manera molt elegant d'alliçonar algú a qui li va sonar el mòbil, concedint-li que demanés una cançó –La trama y el desenlace–, “sense que serveixi de precedent”.

El concert va començar amb Eco, la cançó que dóna títol al disc més representat en el repertori, amb set temes, si comptem l'oscaritzada Al otro lado del río, que va cantar a pèl, com quan va recollir el premi després que no li deixessin cantar-la a la gala hollywoodenca. I així, entre la distorsió elèctrica d'alguns temes i la guitarra i la veu gairebé sense amplificar d'altres, van anar desfilant grans cançons, com ara Polvo de estrellas, Guitarra y vos –que va batejar el concert–, Disneylandia, Hermana Duda, Deseo i Bolivia, dedicada a l'únic país llatinoamericà que va rebre els seus avis i altres jueus que fugien del nazisme, el 1939. “Una paradoxa: refugiats europeus demanant asil en el Tercer Món”, va dir convidant a la reflexió. Per als bisos van quedar La luna de Rasquí, Sea, la poc coneguda 730 días (1996), cantada per un deute personal, i Todo se transforma, com a final apoteòsic.