Sense perdó

L'estiu del 2011, amb el 15-M recent, a Madrid hi feia molta calor i n'hi havia que esperaven la visita del papa. Aquest és l'ambient en què es desenvolupa la ficció Que Dios nos perdone, però el director Rodrigo Sorogoyen (S(Stokholm) i la seva coguionista Isabel Peña ho desaprofiten per concentrar-se en un thriller amb un psicòpata aprenent de Norman Bates, de manera que, sense la inventiva visual i la capacitat per inquietar de Hitchcock, darrere seu hi ha una mare dominant. Amb l'ombra del psicòpata, que en aquest cas viola i assassina dones velles, el protagonisme recau en dos policies antagònics: un (Roberto Álamo) és suposadament simpàtic, però, a més d'un humor dubtós, tendeix a actuar de manera violenta; l'altre (Alberto de la Torre) és un perfeccionista i un introvertit amb problemes de relació amb les dones que també s'originarien en una mare castradora i que, suposadament, justificarien el fet que violenti una dona que li agrada en el primer contacte amb ella.

A més de ser un thriller de brotxa grossa, que potser es convertirà en un èxit del cinema espanyol amb la promoció d'Antena 3, allò que, deixant Déu de banda, costa perdonar (i perdonin el joc de paraules fàcil amb el títol) la condescendència amb la violència masculina: el personatge d'Álamo és presentat com un destraler, però també com un tipus noble que es baralla amb altres policies perquè són ineptes i fins corruptes; pel que fa al personatge d'Alberto de la Torre, tindria mala traça i és així que la dona violentada el perdona i recondueix. Fins i tot el psicòpata es justificaria amb la mare castradora. De fet, és imperdonable.