Cardona Torrandell informalista

Només un país incivilitzat pot permetre que el seu gran patrimoni cultural resti abandonat. Aquest és el cas, entre molts altres, d'Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928-Sant Pere de Ribes, 1995), a qui l'enyorat Josep Guinovart va definir com “el nou Picasso”. Nascut a la barriada del Guinardó, Cardona va ser adoptat a la localitat de Vilanova, dins l'àmbit penedesenc d'on procedia la seva família. Vilanova i la Geltrú ha fet molt per mantenir viva la memòria d'aquest gran artista: té una biblioteca –els que el vam conèixer sabíem que era un lletraferit i segurament el pintor català més vinculat a la literatura–, obres a la col·lecció del Museu Víctor Balaguer i una associació cultural activa, liderada pel seu germà, els seus nebots i l'eminent assagista i historiador Francesc X. Puig Rovira.

Ells mateixos han estat els responsables de recuperar un bon grapat de peces, procedents de col·leccions vilanovines i datades entre 1960 i 1962, una etapa marcada per l'informalisme, que després es transmutaria, sense abandonar-ho del tot, en les grans obres de maduresa. Coordinada per Xavier Capdet, l'exposició està penjada al Centre d'Art Contemporani Lasala fins a després de Reis. Armand Cardona Torrandell. L'etapa informalista 1960-1962 presenta una trentena de quadres corresponents a aquests anys, en què Cardona va realitzar una incursió en la tendència anomenada informalisme, un moviment d'avantguarda que va aparèixer en el context de la Segona Guerra Mundial i la postguerra. Tal com recorda Puig Rovira al catàleg de l'exposició: “El punt àlgid de Cardona a l'informalisme és una exposició de febrer i març de 1961, a les Galeries Syra de Barcelona. Els anys 1961 i 1963 es publicaren dues monografies sobre l'artista, petites en mides i nombre de pàgines, però profundes en contingut, en les quals els crítics Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez Aguilera glossen la seva obra recent. L'opinió d'aquests dos experts s'ha de tenir en compte en analitzar la trajectòria de Cardona en totes les etapes, principalment en les posteriors a la informalista. L'amistat amb Rodríguez Aguilera és fonda i permanent durant tota la vida, i es manifesta en altres àmbits més enllà de la vida artística. La relació amb Cirici Pellicer, en canvi, s'entrebanca i es distancia per divergència de criteris.”

Ignorat pels principals espais d'art que envaeixen la capital catalana d'absurditats de tota mena, l'obra de Carmona mereixeria una àmplia retrospectiva. Només la ciutat que el va acollir ha acabat sent la principal valedora del seu llegat.