L'art contra el soroll del poder

Aqui pertany l'art? Al creador? Al públic? Als dirigents o mecenes que en faciliten la difusió? La visió i el moment històric han anat canviant i ens condicionen la resposta. El socialisme soviètic va fer miques l'ideal romàntic de situar l'artista en el centre de l'acció. Malgrat tot, sembla encertat compartir que “l'art és el murmuri de la història que se sent per sobre del temps”, tal com afirma Julian Barnes –un dels autors britànics més imprescindibles– a El soroll del temps, una biografia novel·lada sobre el compositor rus Dmitri Xostakòvitx que aborda la influència del poder en la creació i en la trajectòria vital d'un artista tan genial com contradictori, que va optar per esgrimir la seva música contra el totalitarisme.

Barnes estructura El soroll del temps com un monòleg interior escrit en tercera persona per subratllar les estratègies de supervivència de Xostakòvitx davant la piconadora ideològica de Stalin a costa de perdre bona part de la dignitat. Planteja també Barnes la batalla del creador per defensar la pròpia obra i qüestiona si és més fàcil morir com un heroi o viure com un covard.

La narració s'atura en tres moments de la biografia de Xostakòvitx: el primer, amb un inici ficcionat, al replà de casa seva, fumant-se un cigarret, amb l'abric posat i la maleta. El músic espera que la policia el vingui a buscar i intenta evitar que li passi res a la dona i la filla. El Pravda havia denigrat l'òpera Lady Macbeth de Mtsensk dos dies després que Stalin n'hagués vist una representació, i diuen que ell mateix va escriure'n l'editorial per les moltes errades que tenia. El segon episodi parteix de l'atac de les autoritats al presumpte formalisme de la música de Xostakòvitx i, el tercer, és un viatge a Nova York com a membre de la delegació soviètica a un congrés cultural, que el compositor va intentar evitar, encara que al final acaba claudicant. El monòleg interior ens revela un home que ha viscut amb por tota la vida i sent com el terror va estrenyent el cercle fins asfixiar-lo.

Com a El lloro de Flaubert, Barnes reformula i fa variacions sobre moments de la vida d'un artista, aleshores l'autor de Madame Bovary aquí un Xostakòvitx humiliat, a través d'un engranatge literari que recorda els que fa servir el francès Jean Echenoz a Córrer i Ravel i que ens endinsa en el cap de Xostakòvitx per fer-nos entendre com i per què s'acaba sotmetent.