La veu de la revolució

Jaume Miravitlles (1906-1988) és una figura complexa, amb escrits tan abundants com contradictoris i amb alguns girs ideològics notables. Un dels més significatius és el que va protagonitzar el 1934, quan va abandonar el comunisme i es va integrar a les files d'ERC. Malgrat tot, es tracta d'un personatge rellevant i desconegut; un fet que, molt probablement, cal atribuir al fet de no haver estat mai un home de partit.

L'historiador Ramon Batalla ha dedicat els darrers anys a resseguir la trajectòria d'aquest polític figuerenc i s'ha sabut moure entre el munt d'escrits que va generar el propi biografiat i les remors que han entelat la seva trajectòria. El resultat és un llibre centrat en “els anys de joventut” de Jaume Miravitlles que, de fet, no és només una biografia minuciosa, sinó una excel·lent lliçó d'història. Tal com remarca en la introducció, Jaume Miravitlles “no només ‘passa' pel segle, sinó que el viu intensament”. La seva participació en els fets del Garraf o els de Prats de Molló, en la fundació del Bloc Obrer i Camperol o en l'organització de l'Olimpíada Popular, en són alguns exemples remarcables.

Malgrat tot, serà durant els anys de la guerra civil quan assolirà el moment de major protagonisme; primer com a secretari del Comitè de Milícies Antifeixistes; i, més endavant, com a comissari de propaganda de la Generalitat. En el primer cas, ell mateix resumia l'actuació d'aquell organisme en una entrevista a l'historiador Ronald Fraser: “Era l'espontaneïtat absoluta, resoldre els problemes a mesura que es plantejaven. (…) Tot passava a través de les milícies, el transport, les comunicacions, els queviures, els hospitals...” El comitè representava la improvisació, però també la política de fets consumats i de les tensions constants en el bàndol republicà. Tal com reconeix l'anarquista Juan Garcia Oliver, “cada delegat del comitè, fins i tot Miravitlles, portava pistola al cinyell”. Tanmateix, el llibre de Ramon Batalla destaca el paper del polític d'ERC a l'hora d'ajudar les víctimes de la violència revolucionària, amb alguns casos prou coneguts, com ara l'escriptor Josep Pla, el president de l'Orfeó Català, Fèlix Millet, o el regidor de l'Ajuntament de Barcelona Jaume Vàchier.

En tot cas, serà com a portaveu de la revolució quan Jaume Miravitlles excel·lirà. L'artista Carles Fontserè va definir-lo com “el primer i millor agent de relacions públiques de la història d'aquest país”, i l'escriptor Josep Pla remarcava que el comissariat de propaganda que va dirigir “fou l'únic servei de la Generalitat que funcionà a l'època de Companys i de la guerra civil”. Al seu voltant, Jaume Miravitlles va aconseguir bastir un servei de propaganda potent. Disposava de més de tres-cents empleats i va emprendre algunes iniciatives innovadores, com ara les filmacions, els cartells o els comunicats de premsa. Jaume Miravitlles maldava per transmetre al món allò que estava succeint a Catalunya, i va esdevenir, en paraules de l'escriptor André Malraux, “el somriure de Catalunya”. El comissariat de propaganda va obrir delegacions a les principals capitals dels estats democràtics, va organitzar una quantitat notable d'actes arreu d'Europa i fins va aconseguir ser escoltar per alguns ministres d'Afers Estrangers de les potències occidentals. Un autèntic “èxit per a una nació sense estat”.