La paraula del botxí

La novel·la que quan es va publicar, fa una dècada, va causar impacte, Les benignes, de Jonathan Littell, no és aliena a la controvèrsia. Seria difícil que no fos així perquè el seu autor tracta la barbàrie nazi des de la perspectiva d'un botxí (a partir de la seva memòria construïda d'una manera tan exhaustiva i detallista que sembla que el converteixi en un testimoni d'autoritat) que, sent un personatge de ficció, es creua amb d'altres de reals i que, com tants de criminals nazis existents, sobreviu a la guerra i s'amaga adoptant una identitat falsa.

Littell aclapara amb la seva documentació, barreja amb efectisme la violència i el sexe i, entre tantes altres coses discutibles, fa que Max Aue digui que hauríem actuat com ell en les mateixes circumstàncies. Littell no descobreix res: els nazis eren humans; però mentre no renuncia a provocar la identificació amb un criminal que vomita com si somatitzés una culpa, hi ha certa perfídia en un argument que suposa que ja som com els botxins.

En tot cas, sempre és complex i problemàtic descriure, narrar, representar l'Horror: el perill de banalitzar-lo, de fer-lo fascinant, de perdre el respecte a les víctimes, que en la novel·la de Littell es converteixen pràcticament en un decorat. Tanmateix, s'ha de reconèixer que a Les benignes explica com funcionava la màquina de matar del nazisme i com aquest manipulava el llenguatge.

Això interessa a Guy Cassiers que, en molts dels seus muntatges teatrals que dramatitzen textos narratius, s'ocupa de la violència i la manipulació del poder. El director neerlandès, amb uns actors excel·lents en què destaca la fenomenal actriu Katelijne Damen interpretant Adolf Eichmann en un decorat amb unes caixes al fons on el “buròcrata”, guarda l'arxiu del genocidi, ha realitzat un gran treball dramatúrgic que sintetitza l'original literari despullant-lo de l'excés amb què acumula situacions terribles. Els elements per a la controvèrsia perduren, però depurats, i en la representació del relat de Max Aue, sobretot a la segona part d'aquest ambiciós muntatge estrenat dissabte al Festival Temporada Alta, fa present l'essencial: a banda de la paraula del botxí, una màquina de matar va posar-se en funcionament.