L'esperit del Lliure, incorruptible
Lluís Pasqual és molt amic d'escoltar els comentaris al vol dels espectadors al vestíbul. Sovint comprova que el públic, que es va formar a la vegada que la companyia es feia potent i referent a Barcelona i Catalunya, identifica les obres per “si són per al Lliure o no”. O sigui, que hi ha una definició en la consciència dels espectadors del repertori del Teatre. Confia que aquest esperit, sempre amatent a la paraula i un cert repertori i també a buscar noves fórmules per sorprendre i commoure, segueix latent. Avui hi ha molt guanyat en el camp cultural (millors equipaments, el català més normalitzat, major formació actoral...) però es preguntava què hauria passat si el “xantatge cultural” del 1989 s'hagués produït aquest 2016: “L'obra no s'hauria representat mai”, tem.