L'empremta del noucentisme

Si ens capbussem en els documents que es conserven a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, ens serà possible trobar referències de la nissaga dels Marcó ja des de finals del segle XV, concretament el 1473. La data és un exemple més de la tradició terrissaire de Quart i, més concretament, de la d'aquesta família, que probablement es remunta a alguns anys enrere. Malgrat aquests antecedents, és a finals del segle XVIII quan s'inicia un relleu ininterromput des d'un punt de vista familiar, la qual cosa la situa com una de les nissagues terrissaires amb més tradició del nostre país. En tot cas, la inclusió d'aquest taller en una sèrie dedicada als “tresors per descobrir” no ve motivada per aquest fet, sinó sobretot per les col·laboracions que va establir amb alguns dels artistes de més anomenada del noucentisme i, per damunt de tot, per la capacitat de preservar aquesta empremta.

Els orígens de la col·lecció es remunten a més de cent anys enrere. A principis del segle passat, amb la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, el sector de la terrissa va viure una davallada monumental. I el representant de la nissaga, Frederic Marcó, es va veure obligat a abandonar el país i “fer fortuna”. Va anar a parar a Prada de Conflent, concretament a casa de l'escultor Gustau Violet. L'estada va ser fructífera, atès que li va permetre descobrir la reproducció de peces mitjançant els motlles de guix i els acabats amb pàtines. També va poder conèixer de primera mà el Museu del Louvre, on va poder copiar un munt de peces que es conserven encara al taller familiar. A partir dels anys vint, una vegada retornat al nostre país, l'obrador va assolir un paper de primer ordre en la producció de peces ceràmiques per a l'arquitectura noucentista i, al mateix temps, en la col·laboració amb els principals escultors de l'època a partir de les reproduccions realitzades amb l'argerata, una tècnica que permetia aconseguir una pàtina entre grisa i verdosa molt semblant al bronze.

En el cas concret de Rafael Masó, la vinculació amb el taller de la família es remunta al 1917. El primer encàrrec van ser unes capsetes per a uns Jocs Florals. Amb el pas dels anys, el prestigi de l'obrador Marcó va créixer i es va convertir en un espai de pelegrinatge d'artistes reconeguts, sobretot del noucentisme. Una bona mostra d'això la trobem en la participació de Frederic Marcó en l'Exposició Internacional de les Arts Decoratives de París, el 1925, on va rebre una medalla d'or. El 1935, amb la mort de Rafael Masó, el taller va perdre un col·laborador fidel, però va mantenir l'antic despatx de l'arquitecte i, per damunt de tot, el motlle de bona part dels seus encàrrecs. De fet, Jaume Marcó destaca que són ben poques les peces de l'artista gironí de les quals no es conserva algun motlle o dibuix.

La col·lecció inclou una quantitat interminable dels motlles originals aconseguits a través de les còpies d'algunes obres dels artistes de més anomenada del noucentisme i peces de ceràmica. El darrer representant de la nissaga recorda: “El meu avi ho guardava tot per dèria de guardar.” I fins i tot explica l'anècdota que encara es conserven les burilles que deixava en alguns pilars i que es resisteix a treure-les, perquè, segons diu, “formen part de la història”. La dinàmica era molt senzilla: quan es presentava un artista i demanava una còpia d'un original, Frederic Marcó en conservava el motlle, un hàbit que van mantenir els seus descendents. A banda de Rafael Masó, també hi trobem motlles d'altres artistes de renom com ara Enric Casanovas, Arístides Mallol, Esteve Monegal, Adolf Fargnoli, Juli Borrell, Gustave Violet, Josep Armengol i Fidel Aguilar. En total, la col·lecció inclou més de 4.000 peces, entre motlles, peces de ceràmica i dibuixos. La meitat estan degudament inventariades, i totes estan identificades. Jaume Marcó destaca que “totes tenen la seva història, i el seu pare i la seva mare”, si bé reconeix que cada dia descobreix “coses noves”.

Les peces tenen un valor incalculable. Jaume Marcó reconeix que, si hagués volgut, les hauria pogut “vendre cinquanta vegades”. I, a més a més, tenen una utilitat evident. La col·lecció s'ha consolidat com una font d'incalculable valor per afrontar la restauració d'alguns edificis emblemàtics, com ara la casa Masó del carrer Ballesteries (2008) i l'antic cementiri de Girona (2010), per posar-ne només alguns exemples. En aquests moments, s'està restaurant una casa de Barcelona del 1942 que està aprofitant els motlles conservats. Entre algunes peces curioses, Jaume Marcó destaca un ocell que havia vist “tota la vida al taller” i que darrerament ha pogut descobrir que formava part de la reconstrucció de la colònia Raimat, que es va dur a terme el 1933. També remarca una marededéu de Rafael Masó feta a partir d'una espina de peix.

La col·lecció i el taller de Ceràmiques Marcó ha esdevingut un referent ineludible per als estudiosos i els amants de la terrissa i de l'art en general. Fa només algunes setmanes, va rebre la visita del centenar d'experts que participaven en el Congrés Internacional de Ceràmica que es va celebrar a Barcelona. Es tracta, doncs, d'una font inesgotable per conèixer l'empremta que va deixar el noucentisme.