El punk fa els 40
Contra l'encarcarament polític i musical
El punk em va agafar amb el pas canviat. En primer lloc perquè l'any 1977 acabava d'entrar a la facultat de Ciències de la Informació de l'Autònoma, i tot el marcat accent àcrata d'una part de l'alumnat, el compromís per enderrocar les estructures de poder necessitava d'una acció més estructurada que el nihilisme destructiu del punk. L'altra raó del desconcert era l'embafament simfònic que havia marcat el rock abans de l'esclat punki. Havia assistit als concerts d'Emerson, Lake & Palmer, Rick Wakerman, els Queen més sofisticats o els magistrals Genesis de l'època de Peter Gabriel. Per tant, creia que l'únic camí del rock era fer directes més i més teatralitzats, amb força efectes especials.
Doncs, no. Va arribar el punk i em va fer un favor: desintoxicar-me. Primer, perquè la revolta universitària començava a mostrar els futurs buròcrates de la política i calia dissidència de base, i perquè el rock necessitava retrobar essències primitives. Quatre acords i, sobretot, actitud de rebel·lia. I és que el punk va ser potser l'última revolució de la música rock.
El punk neix com a resposta d'ètiques i estètiques superades i contra la traïció dels hippies que ja havien iniciat el seu procés d'integració al sistema, tot i que a casa nostra no se n'havien assabentat. Al Canet Rock del 1978, molts dels assistents anaven amb el karma de Woodstock, però a dalt de l'escenari hi van aparèixer els grups Blondie i Ultravox, que venia a dir que els dies del flower power ja havien passat, però el que més va evidenciar el canvi de terci va ser l'actuació, quan ja clarejava el dia, d'Els Masturbadors Mongòlics, així, amb el nom en català, un símptoma que el país, tot i que encara no tenia estatut d'autonomia i no s'havia iniciat el procés, estava preparat per la revolució. Sobretot als barris i ciutats tradicionalment obreres. Els Masturbadors Mongòlics havien d'actuar en el primer festival punk que es va celebrar a Catalunya i ben segur a tot l'Estat. Es va celebrar a l'Aliança del Poble Nou pocs mesos abans, però el grup no tenia encara prou cançons per pujar a un escenari. El festival va estar muntat per Cuc Sonat, una entitat que bàsicament organitzava viatges a baix preu. L'any 1977 vaig agafar un dels autocars de Cuc Sonat; el destí: Amsterdam, una ciutat que en aquell moment podria situar-se immediatament després de Londres pel que feia als moviments juvenils. Se m'hi van quedar unes quantes neurones.
Però si ha una formació que defineix amb rigor el punk català va ser, des de Cornellà de Llobregat, La Banda Trapera del Río, amb Morfi Grei al capdavant. El grup, que també va tocar a Canet, era l'antítesi del punk descafeïnat i televisiu que va representar un fill adoptiu de Vallecas: Ramoncín, El rey del pollo frito, que va acabar muntant pollastres a la SGAE. La Trapera va compondre en català el mític tema Ciutat podrida: “Ciutat podrida ens portes la nit i la por, ara que ets adormida els carrers són plens de foc.”
La premsa musical i alternativa com Disco Expres, Ajoblanco i Star van ajudar a traslladar amb immediatesa un moviment que era titllat d'anarquista, per uns, i de feixista, per altres. No devien ser ni una cosa ni l'altra perquè els comunistes del PSUC van convidar els Ramones a la Festa de Treball de 1980: “Rock'n, rock'n'roll radio, let's go!”
L'any següent, a l'antic pavelló del Joventut de Badalona, va actuar The Clash, un grup que no es mostrava ambigu políticament: els seus temes eren de posicionament esquerrà. Del cantant de The Clash, Joe Strummer (1952-2002), Carles Prats va realitzar el documental Quiero tener una ferreteria en Andalucía (2011) sobre les estades de Strummer a Almeria. La petjada punk a Catalunya va ser important. Sense el punk no hauria existit gent com el Panotxa amb els grups Basura, La Truita Perfecta i Ultratruita, o discos com Bestia! d'Oriol Tramvia, que sempre m'ha semblat molt punk.
Tanmateix, la marginalitat punk va esdevenir mainstream: la Fura dels Baus, arts escèniques fetes punk, va actuar en les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona 92; les agulles imperdibles es van començar a vendre a les bijuteries dels grans magatzems, i els nois i noies amb cresta de perruqueria van aconseguir el passi VIP per a les discoteques de moda.