L'heroisme discret

Perquè a algú li escriguin la biografia, se suposa que ha d'haver participat en grans gestes, o haver produït obres sense parió, o haver mogut escàndols majúsculs o fins i tot haver comès algun crim. Per a la generació de Joan Subias Galter (Figueres, 1897-1984), la gran proesa va ser la Guerra Civil i l'exili, però això sol no basta per singularitzar un individu d'un altre, i Subias, ben mirat, ni tan sols podia acreditar un desterrament ni misèrrim ni prolongat: va ser dels que van optar per tornar aviat i anar sobrevivint, molt discretament, en un país en el qual s'havia deixat de reconèixer i on seria condemnat a vagar com un espectre penitent. Per això l'historiador Joaquim Nadal (Girona, 1948) comença l'estudi biogràfic que acaba de dedicar a aquest defensor tenaç del patrimoni català assegurant que “els personatges amb una vida sense èpica gairebé mai no tenen una biografia”. Si Joan Subias n'ha merescut al final una és, per descomptat, per la tenacitat del mateix Nadal, que hi ha dedicat anys d'investigació, però sobretot pel paper determinant que va tenir Subias en les institucions culturals del país i en moments de dificultat i emergència màximes; una responsabilitat decisiva que la humiliant depuració política a què el sotmetria el franquisme als anys quaranta va anar difuminant fins a quasi esborrar-lo del mapa.

Joan Subias Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra, editat per l'Institut d'Estudis Catalans, conjuntament amb l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, que dirigeix Nadal, és doncs, a tots els efectes, un acte de reconstrucció i reparació d'un home que, amb una formació en gran part autodidacta, “va tenir un gran olfacte per calibrar la importància de l'art i del patrimoni” i va esdevenir un dels seus defensors més constants i meticulosos, com ha pogut constatar Nadal, que no es cansa de referir-se a Subias, amb gran respecte, com un “eficient servidor públic”, en el sentit ple de l'expressió. La vida de Subias sembla respondre a aquell principi que exigeix, en temps revolts, una alta dosi d'audàcia. Va exercir-la, és veritat, als despatxos, com a funcionari successivament de la Diputació de Girona, de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Generalitat republicana, però sobretot des de primera línia, examinant, documentant, catalogant i, sobretot, protegint, monuments en perill de ruïna, espoli o destrucció. Només per la seva actuació decidida, fruit alhora de la seva estima pel patrimoni artístic i una irrompible consciència civilitzadora, es van salvar de la ruïna monuments dels quals va impulsar la restauració com ara Sant Pere de Roda, la Vila Vella de Tossa de Mar o els Banys Àrabs de Girona. Autor del catàleg monumental de la província de Girona per encàrrec de l'IEC, elaborat a còpia de trepitjar el territori de cap a cap, entrar en esglésies i ermites rònegues i treure la pols a centenars de retaules fins llavors mig ignorats, durant la guerra va redoblar els esforços per salvar el patrimoni del fanatisme iconoclasta, sovint posant-hi en risc la vida, i va intervenir de manera activa en l'evacuació del tresor nacional cap a França i fins i tot en la supervisió que la devolució, el 1939, s'efectués amb les garanties degudes. És per aquesta labor impagable, d'una previsió heroica, que Nadal afirma que al llarg de la seva recerca “l'actor secundari s'ha anat desdibuixant i ha emergit el perfil d'un home d'acció”. Indirectament, en la segona etapa de la seva vida, la que el franquisme va tenyir de tons grisosos i mesquins, Subias va perseverar en els mateixos objectius a través dels estudis divulgatius d'història de l'art que va publicar gràcies a la seva col·laboració amb les editorials Seix Barral, Ariel, Aedos o La Polígrafa, o en el curs de la tasca docent que va poder exercir a l'Escola de Belles Arts per mediació de l'escultor empordanès Frederic Marès, un dels seus amics més lleials.

De fet, la relació amb algunes de les personalitats més rellevants de l'època és una altra de les sorpreses que brinda aquesta biografia. L'epistolari conservat, del qual Nadal, que n'ofereix al llibre una descripció carta per carta, confia a fer-ne una edició completa més endavant, fa aflorar noms com els d'Agustí Duran i Sanpere, Francesc Martorell, Jeroni Martorell, Jordi Rubió i Balaguer i el mateix Marès, entre els corresponsals més assidus, però també els de Carles Rahola, Rafael Masó, Emili Blanch, Ramon Frontera, Carles Pi Sunyer i Miquel Oliva. Moltes són cartes generades per la seva labor professional als Serveis Culturals de la Diputació o a la Comissió del Patrimoni Artístic i Arqueològic, però també és rellevant la relació personal amb Salvador Dalí, amb qui havia coincidit a Figueres i que dissenyaria el seu ex-libris. El llibre incorpora també en apèndix una relació del material bibliogràfic i els escrits memorialístics en què Subias va treballar cap al final de la seva vida, segurament amb una voluntat de “reivindicació personal” i en un to de “reiterada exculpació”, observa Nadal, que igualment es proposa presentar en el futur una edició completa d'aquest fons inèdit. De moment, ja ha vist la llum, paral·lelament, un segon volum que reuneix, dins la col·lecció Girona Fotògrafs de l'Ajuntament de Girona, una selecció de les més de 4.000 imatges que Subias va obtenir en l'exercici de la seva tasca de salvaguarda.