«Fulles de llorer» o una fidelitat inversemblant

Fa deu anys que Roser Guasch va encetar la col·lecció Dàctil de Poesia (Arola), amb el seu primer llibre, L'amistat de les pedres, que clou amb el poema «Octubre», el qual la poeta va llegir en la presentació del seu nou llibre Fulles de llorer, per donar a entendre que hi ha un fil de temps ininterromput que uneix ambdós poemaris. Units per vàries raons: perquè els dos comparteixen un mateix espai mític (el paisatge i el paisanatge d'un poble del Penedès); una atmosfera emocional (el rescat de la memòria i l'evocació de la infància), i una mateixa poètica de clara vocació clàssica. Aquesta continuïtat potser l'hauríem d'entendre en el sentit que la creació del poema és una lenta maduració que no entén la computació dels rellotges o, directament, que resol que el temps no existeix, tal com hem sentit dir a l'autora. Aquesta fidelitat, inversemblant en els temps que corren, és més el producte d'una reafirmació de valors personals que no pas d'una falta de recursos estilístics. Per això s'entenen les paraules que Montserrat Corretger va dir a la presentació del llibre: que el poemari té una entrega poètica vertadera, que està sustentat en un fort arrelament existencial i que té una sensibilitat certa envers allò de què els poemes parlen.

I els poemes parlen, sobretot, de la natura. D'una natura propera a la memòria de les juguesques infantils, que es manifesta quasi invisible en les subtils flors dels marges, en els racons ombrívols del molí, de la vinya, del llorer i l'alzina, que configura un espai per a la reflexió contemplativa, per a l'evocació d'un temps passat, per a la comunió i la correspondència espiritual. Guasch està convençuda que la natura conserva una resposta guaridora per a l'home modern de la ciutat. Aquesta poètica de la proximitat entre l'objecte poètic contemplat i el subjecte que el tracta corre el risc de fer sentimentalisme del sentiment, d'esdevenir un lloc comú de melositats ja digerides, tal com deia Gombrowicz, d'ensucrar la realitat. Si això no passa és perquè el poemari porta en si mateix el do (perquè és instintiu) i el poder (perquè hi ha tria i coneixement) de l'equilibri de la paraula justa. De la paraula essencial, despullada d'artifici, amb un sabor prim, quasi oriental en el seu impressionisme. Amb aquesta paraula s'acompleix el miracle de la poesia: fer sentir com a pròpies les emocions de la poeta. Sentir que quan ella mira els pàmpols de les vinyes nosaltres veiem l'òxid de la tardor, que quan ella parla del rierol nosaltres escoltem el barboteig cristal·lí de l'aigua, que quan ella respira la flor del roser al voltant de nosaltres flota el perfum de la rosa.

Aquesta poètica es troba a les antípodes dels poetes «imparables». Aquí no hi ha ironia, desafecció, avantguardisme lingüístic, atmosferes inquietants, urbanitats, límits morals, sinó més aviat tot el contrari, la recerca d'una fluïda serenor clàssica que respira i viu en la senzillesa que neix d'una simbiosi entre el poeta i el seu paisatge de l'ànima. Fulles de llorer és un oasi, una illa enmig de la més recent poesia catalana. El seu conflicte –no hi ha poesia, tal com no hi ha vida, sense conflicte– rau en el temps que passa i ens deixa afeblits enfront del seu desfici, que no és un altre que el de distingir entre record i memòria. Així mateix, el de no saber aprovar la lliçó de l'harmonia que la natura ens diu en continuïtat i silenci. De no saber estar a l'altura que el destí ens requereix per ser dignes receptors d'allò que els antics han posat a les nostres mans. Guasch és deutora d'aquesta memòria i la seva poesia és el un testimoni de fidelitat envers ella. I ens ho dóna a nosaltres amb Fulles de llorer. Les fulles de la victòria contra el temps, que com ja hem dit, no existeix, en opinió de l'autora.