Pel broc gros i amb bona lletra

“Pluja que quan tocava a terra es transformava en fang i merda... Aigua neta i pura que només havia de tocar la superfície on vivien els homes per convertir-se en merda i sang que t'embrutaven fins i tot l'ànima.” Una metàfora reveladora de Recorda que moriràs, el debut literari de Ferran Garcia [entrevistat a la pàgina 46]. Una narrativa transparent, fins i tot “neta i pura” en molts moments, que a mesura que va penetrant en l'ànima lectora es transforma en sang, brutícia, dolor, suplici i turment. La maldat i el patiment al límit explicat amb un llenguatge clar, directe, ben lligat i entenedor que ressalta encara més la brutalitat humana.

El protagonista només troba comprensió i genera benaurança fent tatuatges dolorosos i es recrea en el patiment en totes les altres tasques vitals. Un suplici físic i psíquic. El propi i el dels altres. Com més escabrós i dolorós és el que envolta la condició humana, millor. Li diuen en Mosca perquè de petit arrencava les ales a les papallones. Però la seva dèria és saber per què la seva mare el va abandonar només néixer ell. El secret el guarda amb clau i forrellat el seu pare, que mai no li ha volgut explicar les causes de l'abandó.

La frustració li venia d'aquesta incògnita que parcialment trobarà resposta en les cartes secretes de la mare, que va pispar del calaix del pare poc abans de fugir de la casa paterna. El seu odi al progenitor i a la Lola, amb qui es va casar el seu pare després, va generant una violència acusada que motivarà una autodestrucció física i psíquica que el deixarà mutilat per sempre.

El protagonista emprendrà aleshores un viatge sense tornada cap a l'interior dels budells cavernícoles de l'horror humà més profund. Despietat amb els personatges que l'envolten, sense compassió amb els que es va trobant i cruel amb les seves amants, que torturarà durant i després de les turbulències sexuals més transgressores. Un calidoscopi apocalíptic amb històries cruels, situacions esfereïdores i brutalitat malsana. Reflexions delirants. La maldat en la màxima precisió. Una davallada a l'infern amb històries i escenes cruels difícils de digerir, fins per receptors ben vacunats per lectures sàdiques de sang i fetge.

No era tant la mort del seu cos el que buscava en Mosca: “Això seria la fugida màxima, la covardia absoluta, no, el que necessitava era la mort de tot allò que hi havia humà en ell. Anorrear la seva ànima. Només així restabliria l'equilibri de l'Univers...”, hi llegim.

Una provocació lectora que agafa més cos amb un llenguatge lúcid, polit, precís, on l'obscenitat dels mots, de les escenes, de les històries, es va lligant amb una precisió que destil·la rigor i fins i tot brillantor narrativa. Alguns fragments poètics manllevats d'Andreu Vidal, comparacions xocants, metàfores sorprenents i una riquesa lèxica extensa i rigorosa s'ingereixen dins de la brutícia extrema que escampa el relat.

La maldat humana explicada pel broc gros i amb bona lletra.